George Sand, Aurore Dupin, Baronessa Dudevant (París, 1804-Nohant, Indre, 1876), ha passat a la història no només per la seva valuosa producció literària, sinó també per haver estat una de les primeres dones modernes que es rebel·là contra la societat masclista, amb els seus prejudicis, sempre condemnat el sexe femení a diverses formes de subjugació i esclavatge. El seu gran amor, fora del matrimoni, fou Alfred de Musset. Acabada aquesta relació, volgué trobar el mateix prop de Frederic Chopin. Però el romanç i l'aventura ja no tingueren les mateixes tintes, ni tan sols sota el cel de Mallorca. En aquestes dates de desembre, des de París, la Sand dirigia una carta a Musset amb sentiments i consideracions ben curiosos. És aquesta:
«Estimat Alfred, he de demanar-te quelcom de poca importància per a tu. D'aquí a pocs dies abandonaré París amb intenció de no retornar-hi en molt de temps. En aquesta nostra pobra vida, tota mudança va acompanyada d'una mena de pressentiment del tot pueril, com tot allò que s'esdevé en els nostres pobres cervells. No sé si recordes que tenc la mania de creure'm sempre en vespres de la meva pròpia mort; mania ridícula, aqueixa, però més digna de compassió que no pas de ser ridiculitzada, ja que neix d'un gran i no guarible fons d'avorriment, de fatiga vital que s'ha fet crònica. De manera que m'imagino que en sortir de París no hi tornaré mai més. Ningú no ho sentiria gaire i tanmateix, quan pens en els dos únics éssers als quals tal cosa podria interessar seriosament, els meus fills, record algunes disposicions finals, raó per la qual torn a encalentir-me el cap amb aquesta mania d'enterro que, per suposat, no té el mèrit de ser nova. Quan em vares retornar les meves cartes, les te vaig remetre novament. Sempre he tingut una immutable confiança en tot allò que t'afectava personalment, però un fet poc important m'ha fet sentir, tanmateix, la necessitat de demanar-te novament aqueixes cartes abans d'abandonar aquest món, o el país, o la vida. Ta mare ha entregat, no sé a qui, una carteta meva que contenia tres retxes, tres retxes escrites amb les meves llàgrimes i amb la sang del meu cor en el moment d'una altra partida, terrible per a mi, quan no gosant dir-te adéu, ho deia a ella, demanant-li quasi perdó per la meva desesperació, i aleshores, com després i com abans, expressant-me amb ella respectuosament, quasi tendrament, gosaria dir amb noblesa. Doncs bé, no sé per quina inversemblant imprudència ha deixat que la tal carteta corri i rodi per tot París, com un autògraf en la pàgina d'un àlbum que servia de text per a innobles comentaris, els pitjors dels quals no anaven contra tu ni contra mi...»
Segueix la carta. I dins l'esperit romàntic, la mort apareix i reapareix amb cada idea de la polèmica escriptora.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.