Agustí Villaronga, abans de la pluja

Aquest projecte té alguna cosa d'inaugural o de novetat en la carrera de Villaronga. Per diversos motius. Que són els mateixos que, en un principi, el feren dubtar d'acceptar l'encàrrec. Diu Villaronga: «En un principi vaig dubtar perquè l'obra era una peça teatral, i això vol dir que, a pesar que en el guió n'hem retallat molt, encara hi ha molt de diàleg, i jo preferesc que, en una pel·lícula, les coses s'expliquin més per l'atmosfera que no per les paraules. També em frenava una mica el fet que fos un projecte per a televisió: i no tant pel mitjà televisiu, sinó perquè suposa que treballes molt ajustat de temps i de pressupost. El darrer dubte venia del to lleuger de l'obra, que si bé no és una comèdia, sí que almenys en té alguna cosa, i això jo no ho havia fet mai». Ara que ja ha enllestit el rodatge, però, a Villaronga se'l nota satisfet, per bé que encara li falta tancar-se durant un mes i mig a la sala de muntatge. «Al principi estava una mica espantat, però a la fi m'he acabat sentint molt còmode».

L'obra
Em deixen un exemplar del guió i, mentre me l'estic llegint, em sorprenen una mica les prevencions artístiques de Villaronga. Perquè, a pesar del to lleuger de l'obra, també hi ha uns altres trets que, d'una manera o d'una altra, són parents directes d'alguns trets bàsics de la filmografia del director: un halo misteriós embolcallant els personatges, tots enigmàtics, crispats o extravagants; un punt global d'estranyesa; un to entre asèptic, sarcàstic i molt cru, amb algun escorç argumental definitivament tràgic... Amb aquests elements, Villaronga pot jugar com a casa. Fins i tot, i això ja s'endevina en el guió, pot acabar convertint la derivació de comèdia que de vegades pren la història en un element inquietant més, per fer encara més xocants els aspectes glacials, dramàtics o introspectius de l'obra.

L'argument és senzill, gairebé clàssic en el ventall temàtic de la literatura contemporània. En un gran edifici d'oficines, els directors, els empleats i les secretàries d'una empresa comparteixen -o s'amaguen o es retreuen- els seus secrets, les seves pors, les seves misèries i expectatives. A més, l'ambient de l'oficina és enervant, perquè als treballadors se'ls ha prohibit fumar i, per fer-ho, s'han d'escapar dalt del terrat, preocupats per si ningú els vigila o els veu. També és enervant perquè fa més de dos anys que no plou. L'estranyesa de la pel·lícula, doncs, ja comença amb el seu mateix títol, que és Després de la pluja, encara que tota la història transcorre en un abans de la pluja àrid i expectant. L'adjectiu villaronguià, em sembla a mi, també s'hi adequa.

El rodatge
La vintena planta i el terrat de la torre Millenium de Sabadell han estat les dues úniques localitzacions del rodatge. M'expliquen que ha estat un rodatge sense entrebancs, apressat però àgil i còmode. També em diuen que és un rodatge modest, però així i tot hi ha una quarantena llarga de persones que hi fan feina. Potser no tan modest, doncs. El dia que hi vaig, el dimarts de la darrera setmana de treball, els decorats -oficines, despatxos, lavabos, bar- de la planta vintena ja estan gairebé del tot desmuntats. Ja s'han rodat totes les escenes d'interiors i, per tant, només falten algunes de les escenes del terrat. Les més dramàtiques. En arribar a dalt de tot, el primer que em diuen és: «Silenci, que un home està a punt de caure». Mir a través dels vidres que donen a l'exterior del terrat i, efectivament, veig un home que cau. Estrèpit d'un cos xocant amb un munt de capses de cartró. Al cap de cinc o set segons, l'home caigut s'aixeca. Se senten rialles i aplaudiments. Benvingut al cine, pens.

En tot el matí, no puc parlar ni una sola vegada amb Villaronga. El veig, de lluny, amb la seva cara de reconcentrat, anant amunt i avall: de la cadira que té instal·lada just davant el monitor, fins a les habitacions on es van rodant les escenes, per felicitar els actors o per corregir-los. Mentrestant, Miquel Obiols, el coguionista de la pel·lícula, que ja va treballar amb Villaronga quan aquest va rodar el documental sobre el poeta felanitxer Miquel Bauçà, em fa de cicerone fílmic. M'explica que, en treballar en l'adaptació de l'obra de Belbel, el més dificultós va ser trobar la manera de mostrar cinematogràficament allò que, teatralment, només es diu.

El repartiment
Des del primer moment que li varen presentar el projecte, Villaronga tenia clar que la feina dels actors seria fonamental. «El secret de la pel·lícula era que ells estiguessin bé, i que jo sabés captar-los, sabés mostrar qui són els personatges que interpreten a través de les seves cares. Per això vaig intentar que el repartiment fos molt bo». Ho ha aconseguit. El repartiment és molt bo: és una combinació prou equilibrada d'estrelles del cine espanyol, com Candela Peña i sobretot Marisa Paredes, amb excel·lents actors forjats en el teatre català, com Jordi Bosch o Enric Majó, amb l'acompanyament d'algunes joves promeses del món de la interpretació, com Marina Gatell, Vicenta N'Dongo, Roger Casamajor i Secun de la Rosa.

Marisa Paredes ja havia treballat amb Villaronga en la primera pel·lícula que aquest va filmar, la inquietant i suggeridora Tras el crista. Aquesta amistat és el que, precisament, en bona mesura li ha feta acceptar ara la participació en aquesta pel·lícula. Paredes és una de les grans dames del cine espanyol actual: no només perquè és una gran actriu, que també, sinó perquè té el que han tengut sempre totes les dames de la gran pantalla: una elegància intel·ligent. Com que va vestida amb una bata blanca i encara l'han d'acabar de maquillar, quan me la presenten perquè li faci una breu entrevista, em diu que li puc fer totes les preguntes que vulgui, però cap fotografia. Va bé. Primer, m'explica com és el personatge que interpreta: cruel, turbulenta, vulnerable, ambigua. També em comenta que l'amistat llarga que l'uneix amb Villaronga permet que la feina sigui molt més senzilla: permet parlar amb més sinceritat, i evita malentesos. Més fascinant que no allò que diu, però, és l'actitud de Paredes. Quan me l'han presentada, ha actuat com una persona diguem-ne normal que està enfeinada. Des del moment que li he fet la primera pregunta, però, ha canviat: com si, de cop, i d'una manera naturalíssima, hagués activat el seu encant. Marisa Paredes fuma mentre parla, es mou amb gestos lents i, de tant en tant, somriu. Mira sempre als ulls. Una dama.

«Després de la pluja»
Encara han de començar les sessions de muntatge, però segons la productora està previst que Després de la pluja s'estreni per televisió més o menys el mes de setembre de l'any 2007. És possible, però, que, en el moment de la seva estrena, Villaronga ja estigui preparant alguna altra cosa. I és que, després d'estar prop de cinc anys sense treballar en cap pel·lícula (des que va realitzar, juntament amb Lidia Zimmerman i Isaac P. Racine, el documental de ficció Aro Tolbukhin), ara Villaronga està embarcat en dos projectes. La preparació del rodatge, amb la productora Massa d'Or, d'un film basat en un guió propi, i la planificació d'un biopic del poeta Jaime Gil de Biedma, amb el productor Andrés Vicente Gómez. Villaronga, doncs, té projectes per a estona. El futur es presenta molt fèrtil, després de la pluja.