Ho explica un historiador de prestigi, Andrés Amorós, en el seu estudi sobre l'aplec de cartes de l'escriptor. Escriu: «Un jove amb ambicions literàries, escriu a un amic de la seva edat. Estam en el Madrid de 1904. El jove és asturià, ha vengut a la capital a estudiar, freqüenta l'Ateneu i els cercles literaris. Aquest mateix any publicarà el seu primer llibre: una col·lecció de poemes, de caire modernista, que titula La Paz del Sendero. En les seves cartes, el comenta, amb hiperbòliques ironies, les seves aventures eròtiques, el seu avorriment...» L'amic, al qual, al llarg de tota la vida, dirigirà les seves cartes, és Miguel Rodríguez-Acosta. Aquesta fidelitat epistolar no és comuna entre els escriptors.
«No és tan freqüent això. Passen els anys i la vida de Pérez de Ayala pren noves rutes: Agrupació al servei de la República, Ambaixada a Londres, exili a l'Argentina, retorn a Madrid...».
Un retorn anterior havia tingut lloc tal dia com avui i així ho escrivia al seu amic de l'ànima tal dia com avui:
«Estimat Miguel: fa cinc, sis, set o vuit dies que som a Madrid.
Potser només tres. No en duc el compte, perquè ni tan sols estic segur de portar el cap sobre les espatles. Vaig boig. El mateix dia que vaig arribar m'oferiren una grillera (és a dir, un habitacle menut com una gàbia de grins) per disset duros al mes, i vaig córrer a llogar-la. Ens hi traslladàrem el dia següent, i ara hi vivim com a gitanos. Ja t'ho contaré...».
I contava, pocs dies després, el que havia promès:
«Com et deia, he anat d'un cap a l'altre molt atrafegat, i això des del primer dia que vaig arribar a Madrid i encara em resta. Primer de tot comprar allò que és més necessari per a viure: tasca veritablement plena de sorpreses, per la quantitat d'andarivells insospitats que ens manquen i els preus, prou abusius, que ostenten. Llavors, la qüestió dels mobles. Primer, haguérem de comprar un xalet de Ventas, unes cadires i un trinxer, per al menjador. Per a taula n'hem aprofitat una que jo tenia per escriure. També hem adquirit dues catifes i, en segon lloc, els mobles que ha duit la Mabel m'han donar molta feina...Mabel encara no parla castellà i als llumins els diu cebes, i coses així, de manera que jo m'he d'entendre amb la serventa que no és una Aspàcia. Estic molt ocupat i encara n'hi ha més, i és que estic traduint una comèdia ianqui, delitosa, que s'ha d'estrenar en el Teatro de la Comedia el mes que ve. Tirso Escudero ja disposa dels dos primers actes i n'està ben content, puix que ja feia temps que volia oferir obres nord-americanes, per esser evidentment aquestes les de més èxit...». Continua contant Ramón Pérez de Ayala moltes de les seves petites vivències a la capital de l'Estat. El món, mentrestant, estava a les portes de la Primera Guerra Mundial. I li esperaven glops molt durs: la guerra civil i la llarga odissea dels exiliats.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.