Verdaguer en defensa pròpia (1897)

Jacint Verdaguer, el gran poeta català, clàssic entre els clàssics de l'anomenada Renaixença de la llengua, passava per un calvari de mai acabar. Tot semblava anar-li més o menys bé, al servei del Marquès de Comillas estant, quan de sobte se li va girar l'esquena, se li multiplicaren els enemics i caigué en dissort. El pitjor de tot és que el volien fer passar per boig i que les autoritats eclesiàstiques hi estaven d'acord. Aquell novembre, Verdaguer enllestia en les pàgines deNoticiero Universa el seu darrer article de la serie En defensa pròpia, el XXVI, on exposava amb gran coratge totes les seves veritats. En aquest cas el titulava: Un boig en fa cent i començava així: «Si convenia a tan alts i religiosos personatges que jo passàs per malalt, ¿per què fer-me prendre per qui agafa els delinqüents? Si boig, ¿per què criminal? Si criminal, per què boig? La resposta a aquest dilema que es féu tothom, fou prendre'm al cap de pocs dies les llicències de celebrar la missa. Lamentable error! Creien que la penúria espiritual o bé corporal, amb la falta dels sis rals diaris de la celebració, em portarien de genollons als peus de Comillas demanant-li, per amor de Déu, la cel·la de l'Hospital dels Capellans que em tenia reservada la seva munificència. Creien que m'hi obligarien la necessitat i la vergonya de veure'm suspès. A les privacions ja hi estava fet, com el gos a anar descalç; la vergonya, com ja he dit, no la sento per a mi, la sento per qui ha sigut amb mi tan miserable. Altres sacerdots estigueren suspesos abans que jo, que ho mereixien menys. El beat Oriol n'estigué molt de temps de confessar, acusat davant del bisbe que no en sabia. Estigueren suspesos Sant Felip Neri, mon estimadíssim Sant Joan de la Creu, i per on passaren els sants bé poden passar els pecadors. Creien també que la diversió, poc evangèlica, que s'han donada de passar-me per les baquetes quatre anys seguits, podia allargar-se indefinidament, sense por que jo obrís la boca. Jo tal vegada no l'hauria oberta i seguiria parant l'esquena als cops, si altres molts, entre ells mos creditors, no rebessen les espurnes. Ara ma paciència seria perjudicial i culpable, i la virtut de sofrir i callar ja seria vici. Els qui es queixen d'aqueixos articles són els qui me'ls han inspirat i posats a la ploma. Tant punyeu al bou -diu l'adagi- que a la darreria es mou, i pacífic com és, dóna bones envestides; fins els coloms tenen fel, i la candorosa ovella es defensa com pot amb les poques armes que li donà la Providència. Poques i gairebé inútils me les ha donades a mi, perquè resplendís en ma defensa la sola mà de Déu, que ha parat tots els cops i ha esbullat cent i una vegadas com un castell de cartes els plans de mos enemics.»