«Galatzó altiu canalobre/ on la llegenda es recobra/ i on crema en sa flama viva l'ancestral tradició/ que nostra muntanya tanca,/ que ets el cimal d'on arranca,/ brot per brot, branca per branca/ l'alta Serra de Mallorca, des d'Andratx a Formentor;/ temps era temps que flories/ en vastes cavalleries,/ ton amo, senyor de força i esglai dels teus roquissars,/ llavors l'illa governava,/ i era l'herbei que brostava/ al cor de ta Serra brava/ escapéat encar pels cérvols, per les daines iu els singlars."
Aquests versos de Guillem Colom, de la seva obra més emblemàtica, «El Comte Mal», es completaven amb les notes del final del llibre amb una observació del mateix poeta que deia: «La caça major s'extingí a Mallorca entre els segles XIV i XV, restant-ne exemplars escadussers fins al XVII. Però els cérvols no manquen tampoc en la nostra literatura oral, en l'aplec de les rondalles de Mossèn Alcover, on ens és presentat el conte que du per títol «Es Set Ceros»(Tom VII). Cérvols i Ceros són sinònims. La segona accepció és pròpia de Mallorca. A un determinat moment de la narració llegim: «En aquell entremig eren arribats es set carnissers. Los havien mostrats es ceros, que pasturaven dins es jardí; i començaren a esmolar ses guinavetes per fer-los sa pell, mentres un parell de criats los anaven a menar...».
El drama era servit. Hi havia hagut un problema de transformació per encís. Els cérvols no eren tals cérvols. I la cosa troba feliç solució al final de la rondalla, quan els dolents paguen amb càstig la seva perfidesa i els bons tenen la seva recompensa: «Escorxaren Na Joanota, li tragueren es fetge, en feren brou, el donaren an es set ceros. I heu de creure i pensar que tot d'una que el tengueren dins el cos, aquells set ceros no foren pus ceros:
tornaren lo que eren primer, es set germans de N'Aineta, uns fadrins acabats, lo més desxondits i amatents. El Rei los va casar amb ses set al·lotes més garrides i més nobles des seu reinat. I tots plegats visqueren una mala fi d'anys, contents i devertits; i encara són vius, si no són morts».
Però arqueològicament parlant, la terra dels cérvols seria la contrada o localitat de Lloseta. Efectivament, dos caps de cérvol, fets en bronze, eren trobats en aquelles terres. La primera, en el segle XVIII i la segona, durant el primer terç del segle XX. Explica l'historiador Bernat Villalonga que «ambdues figures són d'un realisme sorprenent, amb la seva boca mig oberta, els forats nasals acusats, com si el cérvol estigués ensumant, així també els seus ulls destacats mitjançant cercles concèntrics en relleu, que ens volen indicar successivament i de major a menor, el torn supraorbital, les parpelles, el contorn del globus i la nineta de l'ull, quelcom que els dóna molta vida i una peculiar expressió».
El mateix autor afirma que «aquestes excepcionals obres escultòriques molt bé pogueren ésser realitzades a qualque obrador de Roma i que ens arribaren encara molt abans de la conquesta de Mallorca pels romans. Serien objecte de culte, simbolitzant una divinitat de caràcter naturalista, relacionada amb el cicle de Diana...». En el segle XVIII fou trobat també en aquells indrets una petita figura de cérvol, de cos sencer, que presenta elegant tret, en actitud dinàmica, com a punt de saltar, el cap inclinat, la boca tancada, els ulls vius i molt oberts.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.