Calvomontium (1785)

La qüestió és que al marge dels papers oficials de cada època, entre els quals els del Repartiment, de Jaume el Conqueridor, molts topònims antics, d'àmbit rural, principalment, han sobreviscut als segles per tradició oral i Calvià n'és un d'ells. Segueix dient Jeroni de Berard que «aquest terme és fèrtil, principalment en oliveres, de les quals treuen fins a 31.992 quartons d'oli que procedeixen de vint-i-dues tafones. També abunda en garrovers i algunes vinyetes i parres sobre els portals de quasi totes les cases que els dóna una gràcia pastorívola...»

No podem evitar, al davant d'aquestes observacions, de fer referència a aquell poeta portuguès, Jorge de Montemayor o Montemor, autor en llengua castellana dels «Set llibres de Diana», recreació novel·lística clàssica ben a l'estil renaixentista del XVI, i que, com no podia esser d'altra manera, havia d'esser protegit per un mecenes, en aquest cas, Joan Castellà de Vilanova, senyor de les baronies de Bicorb i Quesa. En la seva narrativa, Montemayor juga amb tots els elements grecoromans que estaven de moda...

«Les nimfes varen estar molt atentes a les cançons dels pastors, alegrats els ulls, però en tota l'estona, la fermosa pastora, sempre seguit sospirant, es mostrà inquieta. Anaren tots fins i la font, i allà estant, posaren taula damunt l'herbei amb tot allò que dut del llogarret, portaven, i prengueren seient, llavors, cadascú prop de l'amo o madona dels seus pensaments...»

Aquesta suma d'idíl·liques situacions marcaren època i no s'alliberaren, com la novel·la de cavalleries, de situacions igualment inversemblables, de les crítiques que escriptors com Miguel de Cervantes les poguessin dedicar. Tornem però al cas de Calvià per tal d'aventurar l'hipòtesi que es pugui tractar de «Calvomontium», un topònim llatí que es repeteix en la geografia de l'antiga Roma. La vila més important amb aquest nom antic és l'actual Chaumont, a França. Podem alhora que rere el poble de Calvià, tot venint de Ciutat, és molt visible una muntanya rocosa, poc arbrada, amb penyals i rocs, a les que els romans aplicaven l'adjectiu «calvus» (Suetoni, Plaute, Apul·leius) i més encara essent aquesta terra de xots i ovelles, cabres i cabrits, llebres i conills, ramats o salvatgines que gairebé no deixen créixer l'herbei.