Les termes de Caracalla (216)

Jugaven un paper essencial dins la vida romana els banys públics, també anomenats «thermae» i que fundats per particulars, comptant alhora amb recursos propis, són accessibles a tothom de franc i, per això, és nombrosa la gent que hi acudeix. Els seus serveis, moltes vegades, no es redueixen als banys d'aigua sinó que també és emprat el de vapor i una sala per a massatges. Hi ha, doncs, el «frigidarium» o piscina d'aigua freda, el «tepidarium» o sala amb calefacció d'aire calent davall el trespol, sistema introduït a començaments del segle I abans de Crist, i el «caldarium» o banys d'aigua calenta. Hi ha també una cambra per a llevar-se la roba que es diu «apodyterium».

A Mallorca, només coneixem des d'antic unes termes que ja l'arxiduc Lluís Salvador explicava amb aquests mots: «El més interessant de Campos són els seus banys termals, situats a set quilòmetres de la vila, cap al migdia... S'ignora quan fou descoberta la font i aprofitades les seves aigües; alguns suposen que ja les coneixien i aprofitaven els romans...».

Aquest balneari de Sant Joan de la Font Santa, vora la carretera que condueix a la Colònia de Sant Jordi, era inaugurat la primavera de 1845 i constava de les termes, un oratori dedicat a Sant Silvestre i Santa Coloma, advocats contra la lepra, un aljub i l'edifici del mateix balneari, cambres, sales, menjadors i zones d'esplai. Diverses restes arqueològiques recollides en la zona ens permeten actualment deduir que el brollador era ja conegut pels romans. Potser des de sempre les seves piscines foren emprades però els documents que ho confirmen són del segle XIV, quan un gran nombre de malalts que hi acudia demanà a la Cúria eclesiàstica la construcció, «in situ», d'un alberg. Això era ja una realitat el 1516 i s'hi feren més obres entre 1571 i 1573. L'any de la seva posada en funcionament, la seva etapa moderna, el 1845, comptà amb una assistència de 314 clients i disposava de divuit piles de pedra per a banys. La temporada començava el mes d'abril i acabava el juny puix que en aquella època es consideraven perjudicials les emanacions de les llacunes properes, les quals es deixaven sentir entre juliol i març.

Si, des del punt de vista mèdic, les aigües de la Font Santa només semblaven virtuoses per a combatre les malalties de la pell, com ja les recomanava per aquest motiu el 1805 el metge militar Juan Nieto de Samaniego, especialment en casos de sarna i lepra, passats uns anys les foren atribuïdes altres propietats terapèutiques contra el reumatisme, les neuràlgies, els refredats crònics, les obstruccions viscerals, i begudes, en poca quantitat, tòniques i purgants. I no manca que les donàs fama de guarir determinats casos de paràlisi, esterilitat i ceguera.^