Després d'haver guanyat el premi al millor documental en el Festival Internacional de Cine de Valladolid (Seminci) amb Les Ales de la vida, que narra en primera persona el «tram final» de la vida del metge gallec però mallorquí d'adopció, Carlos Cristos, el director valencià Toni Canet assegura sentir «una gran satisfacció» pel reconeixement, que li ha obert les portes per presentar-se a més d'una desena de festivals internacionals.
-Què ha suposat per vós guanyar amb «Les Ales de la vida» el Festival Internacional de Valladolid en l'apartat «Temps d'història»?
-Per mi és una gran satisfacció, m'omple de plaer i d'orgull perquè aquest és un festival de gran qualitat en què competeixen grans productors i documentals de tot el món. A més, és un reconeixement a l'esforç de tot l'equip i també a Carlos Cristos i a la seva família, que ens ha obert el cor.
-El fet d'haver aconseguit aquest reconeixement us ha proporcionat més oportunitats a l'exterior?
-Sense dubte. El de Valladolid és un certamen de gran qualitat cinematogràfica i a partir d'ara el projectarem a uns altres quinze o vint festivals internacionals.
-Com heu viscut el procés de creació del projecte?
-Des que vaig rebre la telefonada de Carlos he estat convivint amb ell i la seva família una setmana de cada mes durant tres anys. Per a Carlos, que ha tingut la sort de viure per veure el reconeixement de la nostra feina, ha estat com la culminació del que ha estat el nord de la seva vida: la divulgació de temes científics i la defensa de la sanitat pública.
-Quin és el plantejament central del documental?
-«Les ales de la vida» arrenca del que és particular (la vida del metge Carlos Cristos, afectat per una malaltia terminal anomenada Atàxia Múltiple Sistèmica) per reflexionar sobre un tema que és universal: el final de la vida. Aquest plantejament ens ha permès entrar de ple en temes difícils com ara per exemple la donació d'òrgans, les cures pal·liatives o els tractaments alternatius, entre d'altres.
-I com es fa per parlar de tots aquests temes sense fer-ne un drama?
-Doncs el que hem fet ha estat tractar la història amb un somriure des de l'inici del projecte. Hem fugit de qualsevol sentimentalisme malgrat que és un tema que evidentment commou. És com si haguéSsim pujat una muntanya sofrint però que en el mateix moment d'arribar a la cima pensàssim: ha pagat la pena. A més d'això, el fet que Carlos sigui metge li ha donat serenitat i tranquil·litat i vitalitat per abordar el projecte.
-Què hi ha de sentiment i què hi ha de ciència a «Les ales de la vida»?
-Aquest documental està construït al 50 per cent amb el cor i al 50 per cent amb el cap. La filosofia de la pel·lícula és arribar a tots els públics i servir com a reflexió, suport i ajuda. Creim que hauria estat un error passar per la vida d'un malalt sense plantejar el tema de la mort.
-El documental es projectarà també en el marc del congrés de la Societat Espanyola de Metges de Família que se celebrarà el novembre a València. Per què?
-Es tracta d'un passi especial que suposarà una mena d'homenatge per a Carlos Cristos, que sempre ha estat un gran lluitador per la sanitat pública. A més, aquesta societat ens ha donat un gran suport.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.