Santa Eugènia i Telèmac (253)

Aquí ens referim a la que va viure en temps de l'emperador Galienus (218-268), que en un començament va compartir el poder amb son pare, Valerià. Home lletrat i filòsof es consagrà a la defensa d'Itàlia, quan ja estava l'imperi en descomposició i deixà algunes províncies, com Gàl·lia o Palmira en mans d'altres monarques. Aquestes qualitats intel·letuals i polítiques no li impediren perseguir aquells ciutadans que en lloc de practicar la religió envers dels déus pagans ho feien com a seguidors de Crist. Tal es va esdevenir amb aquella Eugènia, filla de Filipus i Clàudia, que fou públicament decapitada per negar-se a rebutjar la seva fe. Passats prop de set segles, el Papa envià el cap de la verge i màrtir al rei Don Garcia, relíquia que és venerada al monestir de Santa Maria de Nàjera, a la Rioja.

Per les arrels del nom propi, Eugènia, d'Euge, seria el símbol de l'alegria, de l'aplaudiment, d'enhorabona, però també d'exhortació i advertència. I «Eugenius», segons Plini, era una casta de vinya, vi i raïm, així anomenades per la seva noblesa i generositat. La noblesa i generositat de Santa Eugènia que sentia en el seu cor la semença de Telèmac, del qual narram aquí la història:

«Hi hagué en el circ una gran cacera d'animals salvatges. L'espectacle, com en altres temps, semblava magnífic als milers de curiosos. Sobtadament, d'un estret passadís, sortí un gladiador amb llances i espases. L'alegria de la gent no va conèixer limitacions.

Pocs moments després, un altre espectacle singularíssim cridà l'atenció de tots els presents. Un vell, descobert el cap i descalç, avançà fins a la meitat de la sorra, pregant al poble de no vessar més sang. En sentir tal súplica, la multitud començà a cridar dient-li que acabàs el sermó i marxàs tot d'una d'aquell indret. Avançaren, aleshores, els gladiadors per tal d'obligar l'intrús a decantar-se, però el noble vellet es tornà a posar entre d'ells.

Aquesta actitud provocà una pluja de pedres que els espectadors deixaren caure sobre el pobre jai, el qual, ferit al mateix temps pels gladiadors, morí en presència de tota Roma. Era aquest avi un ermità anomenat Telèmac, un d'aquells sants barons que cansat de les crueltats del món, havia cercat refugi en les muntanyes. Trobant-se a Roma amb intenció de visitar els sagrats altars dels déus, havia vist com una gentada acudia apressadament al Coliseu i, essent com era un home just, sentí una gran compassió a la vista de tanta crueltat popular. Aleshores, aquest homenet, va resoldre morir o evitar la celebració del denigrant espectacle».