Mal estiu tingueren els romans aquell any amb el desconsol d'una gran dissort col·lectiva. El Vesubi, alesahores apagat, esclatà en terrible erupció i soterrà sota llava i cendres la magnífica ciutat de Pompeia. En aquells moments dos homes famosos vivien prop de la població destruïda, Plini el Vell i Plini el Jove. Es va distingir el primer com a militar i com a savi, i fou íntim amic de l'emperador Vespasià. Es trobava aleshores al front de l'esquadra de guerra, a Misenus, estació naval de la badia de Nàpols. Va voler estudiar de prop els efectes de l'erupció i tant s'hi apropà que també en fou víctima. El seu nebot Plini el Jove, en aquells primers dies de tardor, escrivia una carta a l'historiador Tàcit per donar-li compte del que havia passat:
«Des de feia alguns dies es notava un cert tremolor de terra que no alarmà molt la gent ja que aquest és un fenomen cosa ordinària a la Campània, però aquella nit fou tan violent, que no només sacsejà, sinó que transtornà tot quant ens envoltava. Encara que ja era l'alba, la llum es presentava extraordinàriament feble i dubtosa; tots els edificis al nostre entorn es mogueren i encara que estàvem a cel obert, però en un indret d'una certa estretor, decidírem sortir de la ciutat. Venia rere nosaltres una munió de gent molt espantada, i com a qui és dominat pel terror, qualsevol decisió aliena li sembla més prudent que la seva, en veure'ns sortir, ens seguiren, amb violentes empentes. Ens trobàvem ja a convenient distància de les cases i estàvem encara en situació de gran perill. Els carros que havíem encarregat per tal de translladar-nos tenien tal moviment de va i ve, malgrat el nivell quasi perfecte del terra, que no podíem tenir-los fixos, ni encara sostenint-los amb grans pedres. La mar semblava replegar-se sobre si mateixa i ser llançava de les seves voreres pel convulsiu moviment de la terra; és cert que la costa es perllongà extraordinàriament i hi restaren nombrosos peixos i animals marítims. Per altra banda, un tancat i paorós núvol, tallat per sobtats llamps, mostrava rere d'ell masses multiformes de flames com raigs, però molt més grans. Començà aleshores a caure cendra sobre nosaltres, encara en petita quantitat. Vaig tornar la vista enrere: semblava seguir-nos una boira densa, obscura, que poc a poc s'estenia per tot el país com un nigul. -Hem de sortir de la carreta. -Vaig dir- mentre tenim llum, no sia cosa que si arribam a caure en el camí ens esclafi aquesta multitut que ens segueix. Tan prompte ens havíem posat a caminar a través del camp va caure sobre nosaltres una negra nit, no com la que tenim quan el cel està ennigulat o no hi ha lluna, sinó la d'una cambra tancada i a les fosques. Es deixaven sentir crits de dones, gemecs de criatures, flastomies d'homes. Cridaven uns als seus fills, aquests als seus pares, aquelles als seus esposos, provant de conèixer-se per la veu, puix que no es podien veure. Altres clamaven als seus déus, encara que la majoria estaven ja convençuts que no n'hi havia de déus i que havia caigut sobre el món la nit final».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.