Miquel Ferrà i Martorell20/09/06 0:00
TW
0

Llegim a la premsa que «amb motiu de la mort de Nicolás Salmerón, el Partit Republicà de Mallorca ha dirigit un telegrama a la família del difunt» alhora que li dedica un sentit homenatge. En un altre punt del diari, en primera plana, apareixia la notícia amb més detalls: «El telègraf ens dóna compte que ahir, diumenge capvespre moria, a la ciutat francesa de Pau, l'il·lustre expresident de la primera República española, Nicolás Salmerón, als setanta anys d'edat. Durant el seu període en la presidència, Salmerón inicià algunes reformes i treballà per tal d'abolir la pena de mort, havent de presentar la seva dimissió per no voler signar una sentència capital. El succeí en el poder Castelar. Un cop d'Estat dut a terme pel general Pavía obligà Salmerón a refugiar-se a França, veient amb disgust la proclamació d'Alfons XII com a Rei d'Espanya».

D'aquella època és la cançó recollida el 1927 per Joan Tomàs i Joan Amades de la boca del poble, quan anaven descobrint tonades per la costa catalana. El curiós text de la cançó diu:

«Monarques xics, grossos,/ els hi romperen els ossos./ Anem, anem,/ república tindrem./ Oidà, oidà,/ la filla d'un monarca/ amb un republicà./ Oidà, oidà,/ que duri tant com pugui,/ Oidà, oidà,/ que ja s'acabarà».

Una cançó a la qual se n'oposava una altra, recollida pels mateixos folkloristes, i que és la que va en contra dels carlins, que prosseguiren la seva guerra contra els republicans, després d'haver-ho fet contra la destronada Isabel II. En aquest cas, diu el text de la cançó, igualment significatiu: «Toquen batallades,/ que en ve el mort dedins,/ capità de lladres,/ vestits de carlins./ Toquen batallades,/ pregunteu qui ve./ És el lladre d'en Móra,/ que ve a buscar diner./ Toquen batallades,/ que ara ve el Miret,/ tot porta canaia/ i no en tiren dret./ Toquen batallades,/ ve el de l'Artesà».

I és que foren massa tots de batallades en pocs temps: els carlins, l'anarquia, les intrigues i complots dels monàrquics...

Salmerón havia nascut el 1838 a Alhama de la Seca (Almeria), i llicenciat en dret i filosofia, es va adherir al krausisme sota la influència de Sanz del Río. Durant anys fou col·laborador dels periódics La Discusión i La Democracia, on exposava bona part de les seves idees. Afiliat al Partit Democràtic, es manifestà republicà, tot participant en alguns moviments revolucionaris ja abans del 68. Després de la Revolució de Setembre, coneguda com La Gloriosa, defensà el federalisme. Passats els anys, el 1903 era president de la Unión Republicana i donà suport al moviment de Solidaritat Catalana, en contra de l'opinió de gran part dels homes del seu partit. Una vegada més fou obligat a dimitir.