Neix a Strasbourg el vescomte Charles de Foucauld. Orfe de pare i mare quan només tenia sis anys, fou educat, juntament amb la seva germana Maria, pel seu avi matern. Després d'una infantesa benestant, el jove vescomte, racionalista, cerca els plaers de la vida fàcil. Alumne dels jesuïtes de París, és a punt de ser expulsat del seu col·legi per manca de disciplina i excessiva peresa. Ell mateix confessava en un dels seus diaris: «Als disset anys jo era només egoisme, vanitat, impietat; només estimava allò que es dolent. Semblava boig».
El 1878 moria el seu avi i Charles restava lliure de tota tutela, entrant, al mateix temps, a posseir una important herència. Té vint anys, fortuna, fama i poder. Això el fa pensar únicament en seguir la «dolce vita». Consumeix la fortuna en bauxes. Havia ingressat a l'Exèrcit francès i era oficial de cavalleria, tot portant un uniforme que facilitava les seves conquestes amoroses. Però els seus superiors observaren el trist grau d'indisciplina i mala conducta al qual havia arribat, de manera que l'expulsaren de la milícia. Tenia vint-i-dos anys. Seguí, tanmateix, la vida del divertiment i la irresponsabilitat. Per això, escrivia molts anys després: «Durant dotze anys he viscut sense fe; vaig estar tot aquest temps sense creure ni negar res de res».
Però s'adona que la seva vida és buida, que no té cap sentit, que encara que sembli alegre per fora, el seu esperit pateix profundament. Sense aconseguir sortir d'aquell estat, cerca la fuita. Però no n'hi ha de fuita. Diu l'adagi: «Qui de Déu fuig, debades corre...». I això ho experimenta a través de diferents vivències...
I recordant aquells moments, ha deixat escrit:
«Jo obrava el mal, però ni l'aprovava ni el volia. Jo sentia un buit dolorós, una tristor que mai no he tornat a sentir des d'aleshores; una tristor que venia novament cada vegada que em trobava totsol dins la meva cambra».
És una sensació que actualment pateix molta gent. És per això que posam la música a tot volum, que feim servir el mòbil a cada instant, que no deixam de mirar durant hores la televisió... No ens volem trobar amb nosaltres mateixos. No volem analitzar les nostres mancances. Però de sobte, Foucauld decideix fer una cosa gran i transcendent: evangelitzar el Sàhara. Resulta quelcom tan ambiciós com impossible, especialment en un territori on l'Islam es troba ben arrelat. Fa conversions entre els tuareg algerians i basteix una capella a Tammanrasset, en el cor del desert, a deu setmanes de camell des de la capital. Allà moriria assassinat, el 1916, un primer de desembre.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.