N'hem parlat moltes vegades. Tal dia com avui moria a Palma un personatge excepcional i singular. Un capellà autèntic. Un home que va saber allargar la mà fins a tots els miserables de Mallorca, que sota la seva protecció ja no foren tan miserables. Gran organitzador dugué el seu ministeri als més eficaços resultats. I les autoritats, les institucions, el poble, li hagueren de reconèixer l'esforç de tota una vida. Li confiaren totes les institucions benèfiques de Ciutat i se'n sortí amb provat èxit. Tingué l'ajut de les monges de l'Empar, per ell fundades, que s'adaptaren a un nou esperit social dins una societat injusta, sotmesa políticament a totes les corrupcions. Així, moria el capellà autèntic però la seva obra, l'Inclusa, l'Hospital General, la Clínica Mental, l'Asil de la Misericòrdia, la visita domiciliària als malalts...
He llegit dos relats literaris d'aquell temps. Un és de José María de Pereda que ens descriu un capellà místic. Un altre, de Leon Tolstoi, que ens explica com era un capellà carregat de dubtes i temptacions. Mossèn Antoni Gili, que és el clergue que recordam avui, va saber mantenir l'equilibri entre les dues posicions: no va ser cap místic ni tampoc cap ànima torturada a una passa del racionalisme. Per una banda, en la seva tasca de funcionari dels afers de Déu, fou un home pràctic, i per una altra, en el quefer espiritual, un home segur en les seves creences. De les seves accions i dels seus escrits se'n desprèn tal caràcter i tothom ho pot comprovar. No era com aquell Don Perfecto que «no era un d'aquests sacerdots ideals que es veuen sovint en les obres teatrals i en les làmines d'entregues per fascicles, com els ulls dirigits al cel i els braços en creu, que parlen en sonets i van seguits d'un estol de criatures, als quals ensenyen la doctrina i regalen castanyes. No. Don Perfecto era un tipus quelcom més terrenal, així en figura com en estil, sense que per això fos menys virtuós. Donava al pobre el que li sobrava i vivia amb el més indispensable, li semblava un deure social, quant més de consciència per a un sacerdot; sacrificar, fins i tot, la seva vida per la del germà proïsme com la cosa més natural del món, i prendre al dimoni una ànima per a Déu, cim de les seves ambicions...»
L'altra semblança, la de Tolstoi, es refereix al Pare Sergi.
«Ja portava més de cinc anys en el seu retret conventual. N'havia complert quaranta-nou. La seva vida era dura. No pels treballs del dijuni i la pregària. Això no li era difícil. Ho era per la lluita que es desenvolupava en el seu interior i que no li deixava treva. Les causes eren dues: el dubte i les temptacions. Dos enemics que sempre se li presentaven junts...»
I és que en aquella època hi havia molts clergues i pocs capellans. Molts religiosos que deien missa i pocs sacerdots. Mossèn Gili era un d'aquests pocs capellans autèntics.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.