Carl Cox aixeca un braç davant un públic totalment entregat. Fotos: NÚRIA RINCON.

TW
0

JOAN CABOT. Palma.
A la fi pot ser que Palma acabi per tenir un festival de música com manen els cànons, i pot ser que aquest sigui el PITCH, una marató electrònica que en la seva primera edició va aconseguir unes xifres d'assistència més que respectables a Son Rossinyol. Vuit mil persones, segons Cort, repartides pels tres escenaris per on, simultàniament, van anar passant els vint i molts integrants del cartell.

La seva sessió a PITCH va ser un autèntic luxe: un exemple del que pot arribar a fer amb una taula de barreges un tipus que punxa amb tot el cos. A més, Àngel Molina va arribar tard per problemes de vol i guadírem de la seva sessió un temps extra. Ja des de les primeres hores de la nit començaven a desfilar alguns dels noms més il·lustres del cartell, com per exemple, Erick Morillo, un DJ capaç d'algunes horterades difícils de justificar, però efectiu a la seva manera. Molt millor Kevin Yost i especialment el 2020 Soundsystem de Ralph Lawson, una festa móbil que va protagonitzar un altre dels moments elèctrics de la nit. Una mica sense encant va quedar l'escenari dedicat al segell Kompact, per on van circular, entre altres, Ferenc o Tobias Thomas. Mig buit durant gran part de la nit, era un petit oasi on ballar sense estretors.

I el millor va ser comprovar que els artistes locals no tenen res que desitjar als internacionals. Sense anar més enfora, Kiko Navarro, Pedro Trotz i Àngel Costa varen ser del millor de la nit. Navarro presentava amb banda el seu nou disc, «Perceptions of Pacha, en el qual es recrea en ehouse de tocs llatins i després va oferir una sessió sorprenentment contundent, menys hedonista de l'habitual. També Pedro Trotz presentava nou treball, encara no publicat, i també es presentava en un nou vessant, molt més techno. Un territori que domina Àngel Costa i en el qual és, diguem-ho ja, un dels millors a nivell nacional i probablement de més enllà.

Davant l'escenari gran hi havia una multitud, una concentració heterogènia de modernets, bakales i balladors vocacionals. Dave Clarke i Carl Cox es van encarregar de tancar l'escenari, a bombo net. Aquests dos ja tenen galons guanyats i no necessiten justificar-se massa. La gent estava per la tasca. A les sis en punt, comiat i tancament. En total, dotze hores amb els bombos al crani, els peus una mica adolorits i la sensació que, a la fi, s'ha celebrat a Palma un festival de música electrònica de veritat que, probablement, es convertirà en una cita fixa de l'estiu mallorquí per l'èxit de la primera convocatòria. Així que de cap a casa. I abans d'anar a dormir, millor posar-se una cosa amb guitarres. Encara que només sigui per recordar com sonen.