Gabriel Alomar, pseudònim Biel de la Mel, conta els detalls de com era donar la volta marítima, naturalment, a Mallorca. Dedica tal singladura a Antoni Marcús i com tants altres poetes del moment, redescobreix la marina, al contrari de tots aquells que construïen en el Terreno una «Villa Antonia» en forma de castell o anaven a prendre els banys a Sant Joan de Campos.
«La mar, per aquests paratges, està desficiosa i plena de sabonera remoguda, i el nostre vaixell comença a ballar feixugament la dansa del mareig; darrera l'orla, aquella costa plena de tristor puja i davalla amb una regularitat que desespera. Desiara la proa s'aixeca cap al cel d'una envestida. Amb la claror forta i enlluernadora de cel i aigua, amb la malenconia d'aquella terra plana i dessolada, amb sa brecolada violenta de les brandades, el cos se va com condormint dins una fluixedat de totes les potències, i l'ànima ressent l'enyorança de la terra de cada dia, del llit casolà que un ha deixat de mal gust, i de les passetjades dematineres de Ciutat plenes de tranquil·litat i bon humor. Allà endins, les viles i llogarets escampen les casetes blanques i assolellades de la nostra pagesia, lluny de la costa. Com a conservant encara la por als desembarcs dels moros d'Alger que tant sovint acudien a fer matx per aquells entorns, d'on se'n duien barcades de captius i collites senceres. Damunt la planura calrada, tan sols alcen el cap el Puig de Randa i el Puig de Sant Salvador. aixecant el cel els seus monestirs venerats i plens de recordances pietoses».
No és menys interessant la visió d'un col·lega d'Alomar: Joan Rosselló de Son Forteza que ens conta que «els desenfeinats estiuejants del Mal Pas maten el temps pescant pacientment des de la roca gratellosa de la vorera, amb la canya allargada i la vista fixa en el belligueix del suro minúscul sobre l'aigua movedissa. Altres de dins llurs barquets, amb el volantí ben escat de gamba, treuen del fons rocós els esparrais, les donzelles primatxoles i les vaques llistades; i els més vessosos que són la major part, asseguts peresosament a ses cadires de balança, dalt el pòrtic o mirador que hi ha davant cada casa, a la banda de la mar, contemplen vagament, amb la pensa ensopida, el ritme incessant del bellugueig indefinit de les ones que s'abaten el peu de la miranda i moren escumejant, una després de l'altra, sense que arribin mai a traspassar la línia corbada i arenosa de la platja. Hi ha calma, Els llaguts dels pescadors voregen per la badia amb ses veles triangulars inflades per l'embatol. El dia és clar i l'aigua bellumeja amb lluïssors argentines als raigs del sol. I les hores s'escolen en plàcid murmureig».
I tanmateix el que deuen marmolar o murmurar és que ja vendrà l'hivern.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.