Maria de la Pau Janer i el valor de l'atzar

-Senyora Janer, què diríeu per presentar «Natura d'anguila»?

-Essencialment és una novel·la sobre Mallorca. S'hi retrata una panoràmica natural i un paisatge humà que reflecteix, amb especial força, l'illa i el tarannà dels mallorquins. És la història d'un amor incestuós on el territori planteja uns condicionants indefugibles.

-Com vos condicionà ser filla d'un escriptor, Gabriel Janer Manila, per a la vostra carrera?
-Va ser un factor molt decisiu perquè ja des de la infantesa era a prop de l'exercici de l'escriptura i del plaer que proporcionava; de la lectura, dels llibres en general. El meu pare m'ensenyà a estimar la literatura i a valorar, sobretot, els autors de les Illes, de Catalunya... Gràcies a ell vaig conèixer molt prest els escriptors de la seva generació, que van ser cabdals pel meu propi desenvolupament.

-Què ensenya la literatura popular per a la confecció d'una gran novel·la?
-La literatura popular escrita i oral a Mallorca és des de sempre una eina bàsica per als escriptors perquè és una font inesgotable de recursos lingüístics, idees, ambientacions, formats... Resulta un bagatge extraordinari i una riquesa incommensurable amb pocs paral·lels dins l'àmbit català. Els illencs hem tingut sort.

-Com plantejàreu dedicar-vos a la literatura infantil i juvenil?
-És una clara influència del meu pare en els meus inicis com a escriptora. Ara ho veig com unes provatures. Prest vaig descobrir que em resultava més gratificant la novel·la i m'estimulava molt més el públic adult. És un gènere que ja he considerat tancat i no m'hi tornaré dedicar.

-El tret comú de totes les vostres obres és l'amor, per què?
-L'amor però també el desamor, la mort i la vida... Senzillament perquè són els temes universals: aquells que preocupaven els padrins i els que llevaran la son dels néts. També hi ha una intensa dedicació al tema del pas del temps, la solitud humana, la infantesa... No hi ha res d'original en tot això; el que sí ho pot ser és el tractament, la construcció de la història... que és el que defineix un bon escriptor.

-Hi ha també una presència notable de factors com la casualitat, el valor inesperat d'un moment fugaç... Quina inquietud amaguen?
-M'agrada l'atzar; el destí, en definitiva. És el valor d'un moment inesperadament decisiu quan, sense cap previsió, diverses circumstàncies convergeixen en un punt. Ser-hi o no ser-hi, quan passa el tren. O també decidir pujar-hi o no.

-Per què, sobretot en les vostres darreres novel·les, hi ha un allunyament de Mallorca com a context?
-És el tema de la llunyania i el retorn que, a Mallorca, tenim tan present. A mi mateixa, m'agrada i necessit partir per sentir impressions noves; per a la vegada tornar i comprovar que tot és al seu lloc -tocar mare, com diuen. Però Mallorca no ha desaparegut; i puc assegurar que no desapareixerà, senzillament perquè és inesgotable. Natura d'anguila és una novel·la lligada del tot a Mallorca; Orient, Occident, en canvi, és una obra allunyada i a Passions romanes l'Illa és un punt de partida i d'arribada.

-Com reaccionaríeu si vos imposassin un home de protagonista?
-Primer de tot, no ho acceptaria com a imposició. En tot cas, he de dir que he escrit molt sobre els homes. Record Màrmara i la mateixa Natura d'anguila com a històries on l'element masculí té molta presència. Tal volta hagi de reconèixer emperò que són les dones els personatges que prenen una dimensió més rodona. Però això no és un propòsit; en definitiva, sóc una dona que escriu.

-Des de la vostra perspectiva de consolidada escriptora digau-nos, quin valor atorgau als premis?

-El valor dels premis és relatiu i alhora tenen la significació que els pertoca. No podem de deixar de constatar que hi ha un cert grau de sort en la decisió final d'un jurat. No els puc menysprear perquè, de fet, hi he jugat molt als premis i puc dir que, si m'hi he presentat, ha estat per trobar la millor empenta al llibre. El premi Planeta és un bon exemple de llançament. El lector és qui finalment atorga el reconeixement a les obres i a l'autor. Tenir lectors és el millor premi.

-En quina clau llegiu les crítiques per publicar primerament en castellà?
-A través d'un suggeriment de Carme Riera vaig començar a traduir les meves pròpies obres per mantenir l'autoreconeixença en el text. El que faig realment és una recreació més que un simple canvi d'idioma. Jo no crec que aquest fet m'allunyi de la meva terra ni de les meves arrels. Per mi és sumar i no restar; assolir uns horitzons més amples malgrat que hi hagi gent que no ho comparteixi.