Àgueda Loisnier i un seductor (1836)

«Monsieur N..., oficial d'un dels regiments de la guarnició de París, es passejava fa dies pel Jardí de les Plantes (zoològic, també, de la capital francesa) i quan estava prop de la girafa trobà dues jovencelles, l'aire tímid i alhora decent de les quals cridà la seva atenció. Es va establir la conversa, i el galant oficial, després de complir amb el paper de 'cicerone', es va saber insinuar tan bé en les bones gràcies d'una d'aquelles dues al·lotes, anomenada Àgueda Loisnier, que va consentir a anar a veure el militar al seu mateix allotjament, en el qual passava llargues hores, tant de dia com de nit. Però com en aquest món del diable tot té un termini, i com Monsieur N... hagués notat que la seva conquesta era molt menys innocent del que ell, en un començament, havia cregut, un matí pregà Àgueda de no visitar-lo més. Després de les llàgrimes de costum, ella, se'n va anar, no sense mostrar-se plena d'angoixa i planys per aquella ruptura, tant que l'oficial es penedia de la seva duresa de cor. Ja recobrat del disgust, l'oficial anà a vestir-se i aleshores no trobà ni el seu rellotge d'or, amb el qual solia joquinar l'Àgueda, ni la seva hermosa agulla de diamants que també admirava molt l'al·loteta. Qui era el lladre?

No podia esser aquella nina, de cap manera! -pensà el militar-. La seva honradesa... Com posar-la en dubte?

Tanmateix es decidí a contar tot el que havia passat i a destapar les seves sospites al comissari de policia de la caserna de les Cases de la Vila, de qui depenia el seu modest apartament del carrer de Fourcy, on Àgueda havia cregut trobar-se com a casa seva. El comissari, Monsieur Vassal, home que no solia creure gaire en l'existència dels innocents, es traslladà a la casa d'Àgueda en companyia d'aquell que havia fet la denúncia, i disposà un primer escorcoll, que fou del tot infructuós. Rigorós com era, el policia no en tingué prou i dugué el seu rigor a escorcollar les butxaques de la sospitosa. I efectivament, d'entre les robes de la bella Àgueda sortiren rellotge i agulla, peces que foren retornades al seu propietari. Aquest, amb ben poca satisfacció, va saber aleshores que la seva ingènua conquista, que només tenia divuit anys, havia estat ja condemnada quatre o cinc vegades per robatori.

Quan la nina era conduïda a la presó de la prefectura, pogué agafar un obrecartes en forma de ganivetet, que clavà al costat esquerre del militar. Sortadament, per aquest, les ferides foren només superficials. I de cap manera, honorables ferides de guerra».