París

La professora continua intentant explicar un llibre, desenvolupa la seva teoria, desgrana una frase i una altra, com si en cadascuna d'elles reafirmàs el seu paper a la vegada que lloa l'escriptor. És, possiblement, una de les millors mestres que has tengut enguany, t'ha ensenyat a llegir d'una altra manera, fixan-te en la llengua, en la posició dels adjectius, en allò que nosaltres, quan escrivim, només col·locam de forma innata, sense cap mena de planificació. Mentrestant, a l'exterior, a l'edifici més proper a la universitat, crescut gràcies a la revalorització olímpica, en fa tants d'anys, ja, de les Olimpíades, de les classes de francès al teu institut, de la joventut que ja has deixat enrere, ara que estudies per gust, pel plaer d'anar descobrint altres coses, altres llibres, altres formes de pensar, el sol s'hi projecta de forma calidoscòpica després de travessar vidres de colors.

Sou massa pocs a l'aula, no pots distreure't, evadir-te, ara que veus els arbres que espurnegen el seu verd com un insult o com una galtada incontinguda que fueteja l'aire massa càlid per aquestes alçades d'any. Per això no veus, no captes, el renou dels ocells que fan fressa constant mentre se cerquen i se perpetuen entre les branques de l'arbre oasi que contemples des de la finestra, ni pots sentir, tampoc, la pudor que s'escampa en l'aire provinent dels búfals del zoo, massa proper, i per ventura és bo que les finestres no puguin obrir-se, aire condicionat, cap renou de l'exterior, només la veu de la professora que te captiva perquè parla de llibres i de literatura i li brillen els ulls.

No saps per què solen brillar-los, els ulls, als professors de literatura, però és un fet que has pogut constatar al llarg dels anys. Els agrada explicar les obres que han anat escrivint al llarg dels temps alguns escriptors que se'n farien creus de les interpretacions. De vegades s'escriu i no és fins que arriben els lectors que se troben sentits i explicacions a les paraules, que gairebé sempre surten soles, de forma natural, sense preocupar-se per si en aquella posició constituiran alguna figura retòrica o si invertiran de forma revolucionària la sintaxi. Els escriptors que vessen un món sobre el paper i els professors i els crítics que volen interpretar-lo, entendre'l, captar-lo. L'escriptor que només aspira a descriure el sol, la platja massa blanca i els perfums de suor dels cossos que s'hi banyen desafiant la lògica de les onades i esdevenint sirenes de mitologies impossibles i els professors que cerquen la intencionalitat de cada un dels adjectius tràgics que han sortit de forma natural, per ventura perquè els escriptors ja pensen directament estructurant el seu discurs amb figures que lloen el color blanc del sol de les dotze del migdia o el perfum dels geranis en flor que ara veig a la finestra on escric aquestes línies, ara que em not les corrues de suor davallant per l'esquena.

I de sobte ella torna a acaparar la teva atenció, la professora, la seva figura menuda, la saviesa d'uns ulls que han devorat les pàgines dels llibres i n'han extret analogies. «Hi ha una feina molt interessant que queda per fer, amb en Perec, que és comparar els seus records, la seva autobiografia, amb els dibuixos que se conserven de l'època, que estan a la Biblioteca Nacional. Per ventura algun de vosaltres s'hi animarà com a tesi de doctorat, quan faceu algun curs de postgrau a París».

A la professora li brillen els ulls davant aquesta possibilitat i sents fressa dels teus companys a l'aula, però no perquè els entusiasmi la possibilitat d'estudiar els dibuixos de l'escriptor que des de fa un temps s'ha convertit en una presència gairebé íntima a l'aula. No, la Mireia i la Verònica somien en els carrers de París, en les llargues tardes d'hivern i cel blau intens, amb un fred que talla l'ànima, i elles caminant pels carrers de la ciutat, gaudint cada cafè amb tota l'ànima, un cafè que reconforta el cos, perquè l'ànima s'extasia amb cada un dels ponts que travessen el Sena, amb cada una de les paradetes de les bouquinistes que descobreixen quan abandonen els seus refugis a les golfes del Quartier Latin on paguen una fortuna per vint metres quadrats -sort que només són sis mesos-, que esdevenen estudiants a una de les ciutats més boniques del món.

Clar que elles encara no ho saben, falten mesos perquè arribi el fred, perquè se noti com se'ls talla l'alè a les àmplies avingudes de París. Elles encara no saben res dels deu milions de persones que cada dia intenten sobreviure a la gran ciutat, allunyats del centre, amb ruïnoses condicions de vida, com han pogut veure cada dia en els informatius, París que en aquesta ocasió s'ha cremat, una ciutat que és l'esperança i la il·lusió i la frustració de la banlieue.

«Seria extraordinari que algú de vosaltres pogués sortir d'aquesta aula amb la intenció de voler investigar, de voler aprofundir en Perec o en qualsevol altre escriptor, i a més a més París és una ciutat meravellosa i valdria la pena que hi visquéssiu. Jo hi vaig sempre que puc, sobretot per investigar a la Biblioteca Nacional».

A la professora encara li brillen més els ulls quan parla de París que quan parla de llibres. Ho pots entendre perfectament, la Biblioteca Nacional, el Sena, els carrers humits amb la llum clara dels fanals de nit, Nôtre Dame, les caves de jazz. París que durant molt de temps ha estat un símbol de llibertat, de bellesa i de possibilitats. Recordes les teves passejades a la vora del riu, recordes tots els amors perduts i qualcun de viscut mentre la professora et torna a la realitat de l'aula on t'estàs dedicant a complir el teu somni.

I n'estàs content, però de vegades penses que aquest vidre que t'aïlla del món exterior també t'allunya de les passes de Hemingway i de Gertrude Stein, i de Vila-Matas, Cortázar o Joyce. Per ventura el teu lloc seria a la banlieu de París, recomptant euros desesperadament per no haver de fer el ridícul a la carnisseria o a la cua del pa. Per ventura l'únic camí que tens, amic, per esdevenir el gran escriptor que sempre has volgut ser és provar la fam, la pobresa, que se t'acabin els diners i hagis de lluitar cada una de les paraules, cadascuna de les frases, com si t'hi anàs l'ànima, com un d'aquests escriptors fills del poble que sempre conten històries de vençuts, perquè són les històries dels vençuts, dels perdedors amb dignitat, les que tenen un punt d'honor i de tragèdia, les que ens han mostrat com hi pot haver glòria en la derrota.

La professora torna a parlar-te -tens la sensació que sempre et mira, però és una sensació compartida amb tots els alumnes, tal és el seu poder al mig de l'aula- de les petites diferències que hi ha entre la veritat inventada i la mentida fingida, entre les realitats que somiam i les viscudes, i saps que admires aquell escriptor perquè va ser capaç d'escriure la seva realitat, el que per a ell era cert i que de vegades no era res més que records de somnis.

La classe està a punt d'acabar-se i veus un nen jugant a la terrassa de l'àtic de l'edifici del davant, sense samarreta, deixant que el sol l'amari, aliè a possibles melanomes, a les partícules en suspensió que du l'aire de Barcelona, cotxes que fendeixen el carrer vomitant gasos, plom de benzina en suspensió, sort que les pluges no arriben, perquè la seva acidesa seria inaguantable.

La professora, que us té un respecte exquisit, que sempre ha demostrat una extrema sensibilitat per les formes -en això és tan francesa que esborrona- us dóna les gràcies per la classe, per tot allò que heu fet, vosaltres, dolces criatures que cada dia la feis sentir-se realitzada, que cada dia sou material incandescent per aquesta au fènix. La classe ha acabat i és l'hora de marxar, i esperes que els cinc companys hagin sortit a fora i t'acostes a la taula de la professora, que està tancant la sessió de l'ordinador des del qual us ha mostrat les fotos de Perec amb la seva mare i amb el seu pare, just abans que aquest perdés la vida en un d'aquells immensos camps de civada convertits en sotracs pels obusos, de ser amarats de sang per les bombes de l'aviació alemanya, de ser fecundats amb la sang de milions de persones que només volien continuar vivint, i anant a la fàbrica, o a comprar el pa, o a jugar al parc al Bois de Boulougne amb el seu fill, un bois de Boulogne que ara és refugi per pa prostitutes i ionquis i recercadors de somnis més enllà de la fada verda de l'absenta i de la glòria massa llunyana i inassolible. Ella et mira i et demana què vols, i tu només li dius que tens un regal per a ella i li deixo una carpeta a sobre de la taula i marxo corrents, perquè ara només tenc ganes de sortir a l'aire del carrer i de marxar d'aquesta universitat, de ser un poc com el nen que juga aliè a les partícules de plom suspeses en l'aire i que el van matant a poc a poc i amb alegria inconscient.

Sé, saps, que quan ella obri la carpeta encara serà aliena a les notícies que trauran demà a les seves edicions els principals diaris francesos i que alertaran del robatori a la Biblioteca Nacional dels dibuixos de Perec, les obres capitals per entendre la seva adolescència, i ningú no sospitarà de tu, perquè ningú no t'haurà vist com les robaves al professor que investigava aquests dibuixos, com te'ls emportaves als lavabos, com els guardaves dins un rotlle de dibuix folrat d'amiant que impedeix que et delatin les màquines dels codis de barres. I després hauràs sortit amb els dibuixos de Perec, i hauràs recorregut el riu, hauràs dinat a l'Ile de Saint Louis, a la vora d'un antiquari i el seu secretari, i hauràs agafat el tren, i ningú, absolutament ningú, haurà sospitat del teu posat d'estudiant d'arquitectura, de la teva cara d'intel·lectual a la gare d'Austerlitz, on agafes el tren que torna de cap a Barcelona, i vas a casa i dorms i prepares aquesta carpeta que acabo de deixar amb una nota a dintre per a la nostra professora que imagines amb els ulls encara més brillants quan vegi que a dintre hi ha els dibuixos que sempre hauria volgut tenir, les obres que permeten copsar el misteri de Perec, la seva biografia més íntima, els seus somnis, lluny de camps de civada on li assassinaren el pare, lluny d'estrelles de David que marcarien el seu ser, lliures com el nen que juga aliè al plom, com les paraules que ara escric i que vares escriure en una nota, dins de la carpeta: «Les paraules sempre brollen soles, sense la intenció de ser un accident gramatical, conformant, simplement, un somni».