L'escriptor rus Vladimir Nabokov, molt conegut per la seva novel·la «Lolita», enllestia un altre relat, no menys temptador i realista. Es titula «L'Ull» i se situa a Berlín, durant els anys 20.
En el si d'una comunitat d'expatriats russos, després de la victòria de la revolució comunista de 1917, un tal Smurov, amb una forma que podria comparar-se amb la de la ficció policíaca. Un rerefons fatalista trenca, però, la trama i reapareix la subtil ironia de Nabokov...
Ell escriví: «Vaig composar el text original a Berlín, on la meva dona i jo teníem llogades dues cambres a una família alemanya en la tranquil·la Luitpoldstrasse... Els personatges de l'obra són els tipus predilectes de la meva joventut literària, expatriats russos que vivien a Berlín, París o Londres. Evidentment, en realitat, també podrien haver estat noruecs a Nàpols o ambracians a Ambridge. Sempre m'han estat indiferents els problemes socials i m'he limitat a utilitzar el material que casualment tenia a mà...».
Nabokov és, efectivament, provocador. Observa, però no fa judicis.
Mostra la Humanitat des de la seva cara més trista i xocant des del punt de vista dels que fan comentaris als periòdics, és clar.
Quelcom que reconeix:
«Com tothom sap, les meves obres no només han rebut la benedicció d'una total manca de significació social, sinó que també són a prova de mites: els freudians volategen àvidament entorn d'elles, s'hi acosten amb oviproductes ardents, s'aturen, ensumen i reculen. Per altra banda, un psicòleg seriós pot distingir a través dels meus criptogrames xocants un món de dissolució anímica en el qual el pobre Smurov només existeix en allò que es reflecteix en els cervells dels altres, els quals, alhora, es troben en la mateixa i estranya posició que ell...».
Nabokov juga amb el lector. Sap que el seu personatge ens traurà de polleguera. Ens fa sentir un cert buit a l'estómac quan acompanyam el tal Smurov a pas de lectura...
«Vaig caminar pels carrers que recordava; tot es semblava molt a la realitat i, tanmateix, res podia demostrar que jo no era mort i que la Passauer Strasse no era una quimera postexistent. Em veia des de fora, trepitjant aigua com si existís, i em sentia commogut i espantat alhora com un fantasma inexpert que observàs l'existència d'una persona, la qual forma, interna, boca i alè conegués tan bé com l'aspecte de la persona...».
Un relat on són destapades les energies d'una imaginació agosarada, allà on l'autor pretenia superar, segons les seves pròpies paraules, un entorn humiliant i bord.
Nabokov (Sant Petersburg, 1899- Montreux, Suïssa, 1977, ens regala, i aquí radica el seu mèrit, una descripció irònica de les obsessions, extravagàncies i vicis de la seva època. «The Eye» n'és un bon exemple.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.