La gesta de Hasenmayer (1970)

No només les coves visitables turísticament són ben interessants, des de les petites de Gènova a les gegantines del Drac, i Hams, i Campanet etc. sinó també totes aquelles altres només franquejables als més arriscats espeleòlegs. I en algunes d'elles, els llacs, les llacunes, els bassiots, aigües de les obscures profunditats que solen tenir la pròpia fauna, petitona i cega. Es, per dir-ho d'una altra manera, el món de la fosca i ja sabeu que la fosca engendra misteris. Un descobridor de misteris fou, en aquestes dates, Jochen Hasenmayer, que va poder conservar durant un bon espai de temps, el record mundial de buceig subterrani. En les coves de Balme, situades al sudest de França, va fer un trajecte de vuit-cents metres de buceig per un complexe sistema de corrents, per a sortir novament a la superfície per un forat natural del terra.

Un comentarista diu que episodis com aquest són fàcils de contar però ben difícils de realitzar, doncs la grandíssima tensió nerviosa que s'amaga sota tal gesta resulta quasi impossible de descriure. Bravesa, sang freda, capacitat física, un funcionament perfecte de cada òrgan del cos... No només els músculs fan el gegantí esforç, sinó també el cor i els pulmons, el fetge i els ronyons. Un altre perill és la solitud. Voler explorar un llac o riu subterrani en solitari, puix que la presència d'un company pot mantenir d'alguna manera un sentiment de seguretat, però totsol estant, ja és molt més complicat. Jochen Hasenmayer preparà el seu equip, amb un casc on hi havia instal·lat quatre reflectors, de manera que en qualsevol moment podia obtenir llum horitzontal. Moltes vegades, en aquests indrets, la visibilitat dins l'aigua es perd a més de cinquanta centímetres. Pel que fa a l'aparell d'oxigen, tampoc volia l'explorador dependre d'un sol oxigenador a pressió sinó de dos, independents entre ells, intercanviables, cada un amb el seu tub que comunicàs amb la seva boca... Explicava: «Després de recórrer tres-cents cinquanta metres, el passadís acabava en un carreró que no passa. Dues encletxes i un forat en el sostre de la cova no resultaven practicables de cap manera. Per uns moments vaig perdre el contacte amb el fil de seguretat que havia anat amollant del meu cinturó. Quan el vaig cercar, a palpentes, per terra, no el vaig trobar. Havia desaparegut. Varen passar uns minuts i jo palpava a dreta i esquerra desesperadament. Fins que finalment vaig aconseguir topar amb el meu fil d'Ariadna. Tota la sensació de temor va desaparèixer. Les fosques semblaven ara recular. Queda lliure el retorn vers el món del sol».

Un testimoni ben emotiu.