Esperança

Avui en dia els trens encara són llocs ideals per conèixer gent. I més si els trajectes són una mica llargs, es fan a l'estiu i fora del vagó el sol rosteix els camps elevant-ne la temperatura per sobre dels 35 graus. Calor de rostoll cremat. Va ser en el trajecte entre Barcelona i València que vaig conèixer en Marcel i la Martina. Cap dels dos no passava dels vint anys i en el rostre s'hi llegia una preocupació constant. Ell palpava constantment la butxaca de la seva camisa, on s'hi albirava un sobre que jo vaig suposar que contenia un bon feix de bitllets. Ella es remenava inquieta en el seient situat just al meu davant, sense acabar de trobar la posició. Duia un vestit curt que segons com se col·locàs mostrava massa cuixa i segons com massa escot. Ella volia guardar l'equilibri exacte.

Abans de conèixer en Marcel i la Martina va passar una hora ben bona en la qual el tren va circular, primer lent, després amb un ritme constant i sostingut entre Barcelona i Tarragona, seguint una línia de costa en la qual predominaven els desastres urbanístics i on, a mesura que t'acostaves a Tarragona, podies veure l'impacte de la indústria petroquímica. Ells s'estalviaren tot això perquè es varen adormir abans de sortir de l'estació de Sants i hi continuaren fins arribar a la ciutat imperial.

El nostre tren continuava més enllà de València. En un viatge en semicercle comunicava Barcelona amb Badajoz passant per Múrcia i Andalusia. Hi havia gent heroica que estava disposada a passar més de catorze hores en un tren just amb seients, sense cap altra comoditat, i per això hi havia neveres portàtils i bosses carregades d'entrepans de dimensions quilomètriques.

Per ventura va ser l'olor del xoriç el que va despertar en Marcel i na Martina, o per ventura va ser el fet que el tren s'aturàs a una estació i volguessin comprovar fins on havien dormit, com un instint de supervivència.

La banlieue de París sempre ha estat un territori de gran duresa on albirar un nou dia és ja de per si un objectiu per a molta gent. Es tracta de barris uniformitzadors, plens de cases que permeten oblidar a molts immigrants les condicions de vida dels seus països, però que els recorden constantment on són i què són. La púrria de la vella França, aquella realitat que existeix però que els francesos pretenen obviar, com el fet que mitja França va col·laborar amb els nazis durant la II Guerra Mundial, però aquesta memòria històrica no l'han conservada, només els ha interessat mostrar la Resistència i oblidar els fills de puta de Vichy. En aquesta banlieue és on vivia la Martina, morena de pell, ulls i cabell, filla i néta d'immigrants àrabs i posseïdora d'un francès amb argot que jo no hauria pogut entendre mai.

Tampoc no l'hauria pogut entendre el Marcel. De fet, continua sense entendre'l, només va incorporant-ne amb lentitud algunes paraules al seu francès del centre de la ciutat, del Marais. En Marcel no tenia ni un sol call a les mans tret dels de subjectar el bolígraf o la ploma, com corresponia a un bon estudiant de literatura de la Sorbona. La Martina tenia unes mans endurides pel fet de ser la gran de set germans i per haver de treballar des dels quinze anys per poder continuar estudiant: ara una pizzeria, ara una floristeria, ara quinze dies al McDonalds.

Dues formes de vida com aquestes per ventura no s'haurien conegut mai, però el destí és el destí i la Martina a força de treball i voluntat i beques va aconseguir entrar a les aules de literatura de la Sorbona. Per ventura era per una d'aquestes absurdes quotes d'integració, però el cas és que els dos se coneixeren estudiant Stendhal i Voltaire, Balzac i la Chanson de Roland i a poc a poc passà el que havia de passar i aquella al·lota àrab de la banlieue feliçment emancipada i aquell jove jueu del Marais i casa bona s'enamoraren. Tornem-hi torna-hi, Capuletos i Montescos.

La relació dels dos joves es va anar consolidant i ella va gaudir per primer cop d'una ciutat que l'havia escopit fins als seus indrets més exteriors per tal que no molestàs i així va ser com va redescobrir el Louvre i el Museu d'Orsay, on només havia anat amb l'escola, i els concerts de jazz en locals que ni sabia que existien, mentre que ell va trobar exquisit el cous-cous, els poetes àrabs medievals i les tradicions d'una cultura que en alguns aspectes era ben interessant però que a ell sempre li havien venut com a enemiga.

La minúscula habitació d'ella a la residència d'estudiants els va semblar un luxe i es va convertir en el refugi ideal per al seu amor de devuit anys, un amor que duien, en aquells primers instants, neu al jardí de les Tulleries, recitals de poesia en locals alternatius de l'Ile de Saint Louis, en secret.

El Marcel i la Martina m'havien anat desgranant la seva història quan vaig compartir amb ells una caixa de galetes i una botella gran d'aigua que devoràvem amb fruïció. Ells no havien desdejunat i pel que vaig intuir el sopar també degué ser magre. A poc a poc, entre galeta i galeta, Salou, Tortosa, l'Ebre, Benicarló, m'anaren explicant les seves vides i la meva imaginació va anar omplint les llacunes que ells deixaven.

De cap a la primavera els dos explicaren a les seves cases que estaven sortint amb l'altre. I evidentment, les reaccions no es feren esperar. Pressions infernals perquè ho deixassin, insults, amenaces, «quan se t'acabi aquesta beca de merda aquí no importa que hi tornis, ja no ets filla meva, puta, blasfema, ja ho deia jo que no havies d'estudiar, que a la nostra família no ha estudiat mai ningú, mira la vergonya que hauràs duit fins a casa nostra», «mentre visquis aquí faràs el que jo et digui i et dic que no vull que surtis amb cap musulmana. Tu ets jueu, Marcel, que no ho entens això? Aquesta gent són l'enemic, volen exterminar-nos. Et prohibeixo que surtis amb ella o abandona la família». Plors, incomprensió, els exàmens finals que s'acosten.

El Marcel i la Martina varen decidir compartir el poc que tenien i renunciar a les seves famílies, viure a mig camí entre aquella petita habitació i la biblioteca i pensar una solució per al dia 30 de juny, el darrer dia que tendrien un lloc on dormir. Ell va retirar del banc tots els seus estalvis, prop de 9.000 euros, i ella va intentar fer mans i mànigues per guardar alguna cosa de la beca. I quan ja començaven a estar desesperats varen veure les portes obertes. Una important universitat estrangera oferia beques per a estudiants de filologia francesa que volguessin continuar els seus estudis allà. Varen omplir les sol·licituds i varen esperar les notes finals allotjats a l'Hostal de Joventut, el lloc més barat que havien trobat a París. Els seus resultats havien estat excepcionals i ara només els quedava esperar la beca. El Marcel i la Martina feien el mínim de coses possibles per tal de no gastar. Anaven a peu fins a la Universitat, hi dinaven del menú reservat per als estudiants, llegien allà i buscaven feines i tres dies després els va arribar la notificació de la universitat estrangera que els atorgava la beca a partir del setembre.

Mentre explicaven tot això el tren ja havia deixat enrere els Ports i l'Ebre i el paisatge s'havia convertit en una successió de camps conrats fins que entràrem a la foscor de la parada subterrània de Castelló, on pujaren al nostre compartiment tot de monges que anaven a veure el Papa i vaig pensar que ja teníem la seu plena d'ous, almanco una musulmana, un jueu, un ateu i una legió de cristianes. Tot això sense interrogar la resta del passatge que omplia els vagons d'aquell tren amb destinació a Badajoz i on imperava l'olor d'embotit.

Quan els varen concedir la beca els dos joves varen veure el cel obert, perquè aquesta duraria tot un any, d'un setembre a l'altre i els incloïa dues habitacions a la residència d'estudiants, el menjar i una petita quantitat de diners de butxaca. Amb aquesta perspectiva varen decidir no esperar i anar de cap a la seva nova universitat i de cap al seu nou país tot d'una que poguessin, per no haver de suportar la sagnia econòmica de París, una de les ciutats més cares del món quan no habites a la banlieue que crema. Tramitaren visats i permisos de residència i en aquest temps la Martina va recordar que el fill del seu veí treballava en un vaixell mercant que feia la ruta entre la seva nova ciutat i València, i que per ventura podrien aconseguir embarcar-se, perquè moltes vegades duien passatgers a bord a baix preu, o això creia recordar que els havia contat l'Ahmed, segon oficial de màquines del vaixell i orgull de la seva família, una de les més progressistes i atees del seu barri. Hi varen contactar i varen saber que tenia previst salpar del port de València el dia nou de juliol, que seria conegut com el dia de la missa multitudinària del Papa a la ciutat del Túria, és a dir, l'endemà. Fins llavors havien anat en trens nocturns entre París i Barcelona, havien malmenjat i havien dormit malament, carretejant en el seu equipatge alguns llibres, una mica de roba i alguns records dels quals no s'havien pogut desprendre. Havien deixat al darrere tota la seva vida, la ciutat que havien redescobert i que junts els havia semblat meravellosa, la banlieue que aquell any va cremar i va manifestar la ràbia de tota una joventut que havia perdut les esperances i que era considerada com a xusma pel batle de la sempre lluminosa París (centre, per suposat), les seves famílies massa tancades per entendre que el que importa són les persones i no les religions i havien enllaçat a Barcelona, passeig per les Rambles, sopar al barri de Gràcia, pensió al Gòtic, amb aquell tren que els duia fins a València i fins a un mercant batiat com el Nuestra Señora de la Esperanza, amb matrícula del port de Vigo, que els esperava per salpar amb la coberta lluent i la càrrega ben estibada a les seves bodegues.

-I quina universitat és la que us ha becat, si no és molt demanar?

-Ai, perdona, ens n'havíem descuidat. La Universitat Central de Beirut, al Líban.