Verne, antisocialista (1870)

«Amb una breu campanya n'hi haurà prou per a fer caure aquest gegant amb peus de fang que és l'Imperi de Napoleó III, mentre que apareix, dins l'escenari europeu, la primera potència continental: el Reich alemany. La participació de Verne en el conflicte no passa de ser marginal. És mobilitzat juntament amb la seva embarcació, el Saint-Michel, i al front d'ella i d'uns quants reservistes és integrat en el servei de guardacostes. Les tranquiles jornades de vigilància li hauran de servir per escriure una altra novel·la, en aquest cas, completament antibel·licista: Aventures de tres russos i tres anglesos a l'Africa Austra. El 2 de setembre, Napoleó, El Petit, és derrotat i fet presoner pels prusians a Sedan. El 4 es proclamada la III República».

La burgesia francesa reacciona brutalment i treu els soldats i les forces de policia al carrer. París és assetjat i bombardejat. La lluita es fa casa per casa. Disset milers de «comuners» troben la mort en mans dels enemics de la revolució. Altres seixanta mil són empresonats. De tots aquests esdeveniments escriu Verne:

«Esper que els guàrdies mòbils es mantendran algun temps a París i que fusellaran els socialistes com a cans. La República només pot resistir a tal preu i és l'únic govern que té dret a no tenir pietat amb els socialistes, puix que és l'únic govern just i legítim...».

Verne, burgès moderat, no volia arriscades aventures polítiques. I menys si venien de Marx.