Els pobles de l'Europa occidental, i al davant d'ells les potències de primer ordre, com Anglaterra o França (deim Anglaterra perquè és el poble que va sotmetre Escòcia, Irlanda i el país dels Gal·lesos), esdevenen ambiciosos colonitzadors, especialment a Àfrica, Àsia i Oceania, puix que Amèrica ja estava repartida des dels temps immediatament posteriors a la gesta colombina. De fet, l'imperialisme modern va sorgir quan els països industrials europeus cercaven nous mercats per als seus productes, matèries primeres abundants i barates i un espai econòmic on invertir. Les grans potències lluiten per a repartir-se econòmicament i políticament el món que qualifiquen de subdesenvolupat, amb el pretext d'aconseguir l'equilibri mundial.
Tot això, tanmateix, no enganava l'autor de Gulliver, Jonathan Swift, que exposava així la seva veritat:
«Per exemple, una tripulació de pirates és arrossegada per una tempesta a un paratge ignorat qualsevol; finalment un grumet descobreix terra des de la cofa del pal major; desembarquen amb l'ànim de robar i de saquejar; es topen amb unes gents inofensives que els tracten amb bondat; donen un nom nou al país; en prenen possessió formal en nom del Rei; hi planten un tauló podrit o una pedra com a monument commemoratiu; assassinen dues o tres dotzenes de nadius; s'enduen per la força una parella d'ells com a mostra; retornen a la pàtria i són perdonats i recompensats. Així comença un nou domini adquirit amb un títol per Dret Diví. Tot d'una que poden hi envien vaixells; els nadius són expulsats o exterminats; els seus prínceps, torturats per a descobrir l'or que amaguen; és concedida lliure llicència per a tots els actes d'inhumanitat i cobdícia; la terra és amarada de la sang dels seus habitants, i aquesta escòria execrable d'homes sanguinaris emprats en una expedició tan pietosa és una moderna colònia enviada per a convertir i civilitzar un poble bàrbar i idòlatra».
Molta raó, malgrat la càrrega de tintes satíriques, tenia Jonathan Swift. Ell mateix deia que «la sàtira és una mena de mirall on l'espectador descobreix generalment totes les cares, manco la seva». I les grans ambicions, les gran injustícies, no mereixen altre tractament que la sàtira més mordaç i corrosiva.
Qui no ha sentit, en aquesta Mallorca de cada dia, algú, vingut del Continent, que en la seva conversa o els seus gestos, adopta des de la seva arribada, una actitut clarament colonitzadora? El més trist és que hi ha pobles que defensen molt bé la seva identitat fora de ca seva, i n'hi ha d'altres que ni tan sols dins ca seva, són capaços de defensar-la. Són molts els que confonen covardia i hospitalitat. Un amic que té un quiosc de periòdics m'explicava que tenia entre els seus clients un peninsular, sergent jubilat de marina, per a més dades, el qual, al davant de testimonis diversos, veient que el quiosquer a l'hora de fer comptes per a cobrar mormolava en mallorquí, digué: «Los mallorquines, cuando hablan, parece que ladran!» Paraules textuals. I el meu amic es lamenta d'haver acalat el cap i d'haver restat en silenci. Això és colonització. O no?
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.