Ramon Díaz Sánchez es guardonat amb el premi «Arístides Rojas» pel seu llibre «Cumboto: cuento de siete leguas», que en paraules del també gran escriptor de l'Amèrica llatina, Manuel Rojas, «és una obra que mostra evidents progressos de tota mena dins la novel·lística continental».
Ramón Díaz Sánchez (Puerto Cabello, 1903-Caracas, 1968) ens conta el que és en aquella terra el mes de juny:
«Juny tornava, càlid, lluminós. El tambor anunciava el retorn de Sant Joan pels camins de la selva. Tornaven les fogueres amb els seus braços frenètics a dansar la roja dansa dins les clarianes de l'arbreda, i nosaltres, desitjosos d'entrar en el seu misteri, sortíem aleshores, també, de nit. Aquestes nits de lluna i de cants selvàtics em duien noves inquietuds, em recordaven aquella que la barraca de Cervelión es convertí en tenebrosa cerimònia de bruixeria. Jo no estava del tot segur de la meva innocència en la conspiració dels poders ocults. Potser n'hauria d'haver parlat al Frederic i destapar-li el secret de Cervelión, però no ho vaig fer a causa dels meus dubtes, i cada dia que passava se'm feia més llunyana la possibilitat d'abordar aquesta confidència...»
Manuel Rojas descriu Díaz Sánchez com un home de regular estatura, bru, corpulent i d'aire reposat; un home d'apariència modesta i bondadosa. Un home que res li digué dels seus èxits i dels seus llibres, que no es queixà de res ni de ningú, i que per a respondre a una pregunta de l'escriptor xilè, va fer un somriure només per a dir: I què voleu? Les coses són així!
«A Goaiguaza l'església restava oberta durant aquestes nits com una antena celestial erigida per a polaritzar i dur al solc el salvatge fervor dels pobles. Qui no coneix el que això significa suposen que el desgavell de la selva, els bàrbars transports que a vegades adquireixen la forma morbosa de l'epilepsia, són expressions de gran alegria. En realitat és el vessament d'una angoixa racial que cerca inconcientment la seva redenció. La veu dels homes i les dones és la veu de la terra. La dansa recorda de vegades el tremolor dels arbres fuetejats per la tempesta. Les petites imatges de Sant Joan, tallades en rústiques soques del bosc i cobertes amb els ridículs vestits de la ciutat, no són més que fetitxos estilitzats que els negres accepten en mena de tàcita transacció. El juny aquestes imatges fugen de les capelles de poblet i tornen al bosc, on recobren, durant un mes, el seu diabòlic primitivi sme...»
Una altra nit de Sant Joan, ben diferent de la nostra, però amb el factor comú del ball i la foguera.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.