La Trobada de Músics per la Llengua tanca la seva setena edició a Manacor

Amb vint minuts no hi ha temps per demostrar les bones dots, encara que a Manacor les bandes van tenir a favor un bon so, una cosa que no sempre es troba en aquest tipus d'exhibicions de grups.

La Trobada també serveix perquè es foguegin els més joves, fins i tot alguns debutaven com Daksa, i també per tenir l'oportunitat de veure a Mallorca les evolucions de projectes eivissencs i menorquins com Pota Lait o Jardí de Morbònia.

La reivindicació de fons és la del respecte per la música cantada en català. En una comunitat en la qual l'ús de la llengua pròpia estigués més normalitzada probablement hi hauria molts més grups que no dubtarien a fer-la servir. També hi hauria molta més varietat. Perquè malgrat el fet que una altra de les missions de la Trobada és mostrar la varietat i qualitat de la música feta en la nostra llengua a les Illes, a Manacor, efectivament, s'ha pogut veure una mica de tot, però al final la majoria de bandes, tot i algunes excepcions, continua movent-se en les mateixes coordenades des de fa anys: el pop-rock, el folk i la cançó d'autor.

Si la jornada de divendres van ser Antònia Font, Joan Bibiloni i Fora des Sembrat, els grans protagonistes, dissabte el protagonisme va ser per al ball de bot, amb Al-Mayurqa i Herbes Dolces com a grans baluards, i per a autors com Sinto Serra, Damià Timoner i Marta Elka, que presentava els temes del seu primer treball en un format acústic que encaixava perfectament amb les seves cançons. A aquelles hores hi havia poc ambient. Des de les quatre de l'horabaixa portava en marxa l'escenari i a poc a poc, així com del folk s'anava passant al rock, també va començar a arribar la gent. Ja era hora d'Anegats, Amb una mica de Sort, Es Reboster, Oprimits, Família López i Shyphosis, grups joves i amb projecció encarregats de crear ambient. Menció a part per a Joan Toni Skarabat, que oferia el seu últim concert després d'una dècada d'existència en què es pot presumir d'haver apostat sempre per posar l'accent en la personalitat.

Va ser un bon final per a la Trobada que s'acomiadava amb les noves generacions sobre l'escenari i després de donar-li l'alternativa d'alguns dels projectes més joves.

Al final del que es tractava era de crear ambient i demostrar que continua havent-hi grups joves que es decanten per cantar en català, encara que bandes com Antònia Font continuen essent, per la seva ambició artística, una excepció.