Robert Graves, el gran novel·lista i poeta britànic, nascut a Wimbledon el 1895 i les quals despulles mortals reposen a Deià, lloc del seu falliment, des del 1985, publica el 1934 la més magistral obra de la seva llarga bibliografia, «Jo Claudi», tantes vegades sortida de l'impremta en tots els idiomes i adaptada al teatre, el cinema i la televisió. Immers Graves en el món antic, amb novel.les tan significades com «Claudi, el déu, i la seva esposa Mesalina»(1934), «El Comte Belisari»(1938), «La filla d'Homer»(1955) etc., ha sabut fer viure i reviure als seus lectors el detall ambiental i emocional de la Roma clàssica. Els costums d'aquella època i les reaccions d'uns personatges, psicològicament estudiats fins al moll dels ossos, perfilen una lectura que ens copsa fins al punt de fer-nos sentir els aires que envoltaven August.
«Llívia era vestida amb gran luxe i emprava els més cars perfums asiàtics, però no permetia la més petita extravagància dins ca seva, que presumia dirigir segons l'antic estil romà...
-Homes com Antoni, homes de debò, prefereixen allò que és estrany a allò altre que consideram saludable -va dir Llívia sentenciosa- Els sembla que el formatge verd amb els seus cucs és més saborós que el brossat fresc...
Les seves normes eren senzilles: menjar simple però abundant, culte familiar normal, res de banys calents després de dinar o sopar, treball constant per a tothom i res de perdre temps, i en dir tots, volia dir tots, i no només esclaus i lliberts, puix que es referia a tots els membres de la família. De la dissortada nina Júlia se n'esperava un veritable exemple d'industriositat. Portava una vida esgotadora. Cada dia alguna feina per a fer: cardar llana i filar-la, i tela per a teixir, i brodats per a realitzar, i la feien aixecar del seu llit dur a l'alba, i encara abans de l'alba, en els mesos d'hivern, per tal que pogués complir amb les seves obligacions. I com a madastra que era, Llívia, es creia en la necessitat de donar a les al·lotes una educació liberal, motiu que la va moure a obligar Júlia a aprendre de memòria l'Il·liada i l'Odissea d'Homer. I Júlia havia de dur també un diari detallat de totes les feines que feia, els llibres que llegia, les converses que mantenia...una tasca que considerava molt feixuga. No li era permesa amistat amb els homes encara que la seva bellesa era ben celebrada. Un jove d'antiga família i moral indiscutible, fill d'un cònsol, va tenir l'audàcia de presentar-se al davant d'ella, un dia, a Baias estant, amb no sé quina educada excusa, quan Júlia feia la mitja hora de caminada vora mar, acompanyada només per la seva dida. Llívia, que estava gelosa de l'hermosura de Júlia i de l'afecte d'August per ella, ordenà tramesa al jovencell d'una carta enèrgica, en la qual se li deia que perdés tota esperança d'ocupar càrrec públic algun dia durant l'administració del pare de l'al.lota, ja que havia volgut tacar l'honor d'aquesta mitjançant una insuportable familiaritat...»
Curiosa anècdota.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.