Llegim a la premsa d'aquell temps: «Les proves fetes en la línia de tramvies elèctrics han donat un resultat excel·lent, i el motor va recórrer el trajecte de la branca dels Hostalets amb una velocitat de trenta quilòmetres per hora». La notícia era molt celebrada. La capital illenca s'incorporava al grup de les ciutats europees que ja gaudien d'aquest mitjà de transport. Això era possible gràcies a la construcció aquell mateix any d'una segona central elèctrica a Palma. La primera funcionava des del 1903 a través de les societats «Agrícola-Industrial Balear» i «Alhemeyer». Però, abans dels tramvies elèctrics, el transport urbà de Palma ja havia estat servit pels «tramvies de mules» que, pel camí sempre constructiu de la sàtira, criticà en el seu llibre L'Illa de la Calma Santiago Rusiñol. Un amant dels tramvies era Antoni Gaudí. De fet, els emprava diàriament per anar a la feina. Quan es va fer càrrec de les reformes a la catedral de Palma, entre d'altres modificacions, va fer la del cor i un canonge, a qui no agradava el nou aspecte del recinte on havia col·locat els seients el gran arquitecte català, es dirigí a ell en actitud de protesta i li va dir:
-Però si això sembla un tramvia!
A la qual observació va respondre Gaudí: I doncs? Que no ho és, d'hermós, un tramvia?
I mirau que per aquelles coses del destí, que tan sovint es revesteix de tragèdia, Gaudí moriria, pobre home, atropellat per un tramvia. L'electrificació ferroviària existia, però, des del segle XIX. Ja a una exposició de 1879, a la ciutat de Berlín, la casa de Werner von Siemens havia posat a disposició dels visitants uns minitramvies experimentals que funcionaven sobre una via de 270 metres de longitud, i que es movia gràcies a un motoret de 3 HP.
El 3 d'agost de 1883 era inaugurat el primer enginy elèctric capaç de transportar un grup de viatgers alhora. Aquesta línia s'estenia per Brighton i era iniciativa de la «Volk's Electric Railway» en honor de Magnus Volk, aleshores l'enginyer electricista de la «Brighton Corporation», una companyia privada que no havia comptat amb cap mena de diners públics. Des de llavors, l'electrificació es va estendre a trens i tramvies d'arreu del món i encara avui es pensa que aquesta energia és la més pràctica i la més neta per a tals mitjans de transport. El 1961 els tramvies de Palma eren substituïts per autobusos Pegaso-Chauson i les vies eren soterrades per l'asfaltat dels carrers. Els autobusos suposarien, en un principi, nous aires de modernitat, però els seus promotors foren incapaços de preveure que allò era afegir contaminació automobilística a una població destinada a fer créixer els vehicles de motor d'explosió fins a nivells d'autèntica bogeria. Avui, Palma és considerada pels experts, dins la qualificació del tràfec rodat, com una de les «ciutats caòtiques» d'Europa.
D'això al «tramvia de la prudència» de Santiago Rusiñol hi va tot un abisme: «El cotxer, doncs, com que ja sap que les bèsties tenen prudència així que les té ben al pas, les deixa fer el seu fet, i caragola el seu cigarro, sense per això deixar el fre, perquè, així com el tramvia li dóna per anar endavant, si li donés per anar endarrera, a més del perill corregut, tornarien al mateix lloc i haurien de tornar a començar, i el temps és or, fins en les illes, i els amics ambulants de dintre aprofiten aquella calma per a contar-se les seves coses. Una madona que porta dol diu que es distreu, anant en tramvia, per a no pensar en el que al cel dia. Una dona es fa prendre el pols per un metge de la tertúlia. Un pagès explica el seu plet. I sense desgràcies i amb salut arriben al cim de la costa. Allí es travessa un barri que es diu Santa Caterina. Un barri que de cada porta en surten tantes criatures, que sembla estrany que hi capiguessin. S'arrosseguen un xic per l'acera, i se'n van totes a la via. Qui corre, aleshores? Qui té cor per esclafar aquell bé de Déu? El cotxer, a punta de fuet, ja fa apartar totes les que pot, però sempre en pot quedar alguna d'entretinguda sota les mules, i no és prudent anar de pressa. El cotxer no hi va, i tots ho aproven, perquè poc o molt tots són pares.
Aleshores, de cada porta, darrera de les criatures, surten les mares; però no per treure-les, sinó per a fer algun encàrrec al conductor del tramvia. L'una li dóna un farcell, que en farà l'entrega a l'ésser al Terreno; l'altra, un cistell ple de verdura, que ja l'aniran a rebre a lloc; una minyona de servei li dóna una carta per a un soldat, que el trobarà fent de sentinella a la garita de Portopí...»
La garita de Portopí. Just una altra història.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.