Els primers dies de juny de 1837 aquell popular escriptor, Ramon Mesonero Romanos, un dels millors costumistes del XIX, publicava en eSemanario Pintoresco Españo, la primera revista del país il·lustrada amb gravats, «El duelo se despide en la iglesia», un episodi genial de la societat d'aleshores, amb totes ironies necessàries per combatre, en general, el Romanticisme, i en particular, la revista No me olvides, apareguda en els prestatges de les llibreries de Madrid el maig d'aquell mateix any. Així, a través de tres breus capítols ens conta la història de la mort d'un important personatge públic, de l'estat en què resta la seva vídua i de la sabuda hipocresia dels convidats...
«La nostra presència a la sala causà un embaràs general; els contertulis sotto voce s'aturaren per un moment; la vídua, com que hagué de cridar en el seu auxili l'ofuscació vital de l'altre dia; però llavors aquelles amigues diligents encertaren a distreure la seva atenció mostrant-li els dibuixos del No Me Olvides i d'aquí, la conversació es va reanimar i tothom lloava els hermosos versos d'aquell periòdic, i fins i tot em semblà que el difunt repetia, encara que vanament, aquell títol. Després es va parlar de viatges, i foren projectades excursions pel camp, i llavors, passaren al tema de les modes, i de redecorar la casa, i d'idees per a la vida futura, i la vídua, a la vista de tan animats quadres semblava recobrar-se, com ho fa la mústia rosa sota la benèfica influència de l'aire de la matinada. Quins consells més profunds! Quines observacions tan encertades s'hi escoltaren sobre la necessitat de distreure's per viure, i la demència de morir-se els vius pels morts, i llavors els avantatges de la joventut i les esperances de l'amor...! Veient, finalment, el meu company i jo que acabarien essent allà figures tan exòtiques com les alegories del Silenci i la Sorpresa que ornaven les raconeres de la sala, férem el gest d'acomiadar-nos; però el bon home, el meu company, castellà vell de bons costums, travessà la sala i posant-se al davant de la vídua, omplí de tristor el seu rostre i ja anava a improvisar una d'aquelles fórmules del segle passat que comencen amb allò de Que Déu i acaben amb Per Molts Anys, quan jo, observant la seva imprudència i com de mal rebuda seria aquella sentència consoladora i extemporània per part de tots els concurrents, el vaig estirar de la jaqueta i el vaig arrossegar vers la porta dient-li: Home de Déu! I què vostè? O no sap que el dol ja ha estat acomiat dins l'església?».
La capacitat satírica de Mesoneros, els seus dots de gran observador, el seu caràcter progressista, són una clara evidència en aquest fragment i molts d'altres.
Ho podríem completar amb dos adagis, un castellà i l'altre mallorquí. El primer «El muerto al hoyo y el vivo al bollo». El segon, «Mal d'altri rialles són».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.