L'historiador Pere A. Magraner, prevere, conta el maig de 1931 en el seu llibre sobre Santa Caterina Thomàs que «el pare Vicenç Mas i Miralles, de Montuïri, una d'aquelles pures glòries de Mallorca, qui fora lo trull del món saben esser la llum tranquil·la que convida a seure, era exemplaríssim de tota virtut».
Al marge d'aquest llenguatge que s'allunya dels temps que corren, el personatge, poc conegut, gaudí de venerable fama. Era confés del també molt conegut canonge Abrines i del bisbe de Mallorca, Diego Arnedo, a més de mestre de novicis i vicari del convent de Valldemossa. Havia entrat a l'orde de Sant Domingo als setze anys, però decebut d'aquell hàbit tan propici als mals aires inquisitorials, i per consell de la Beata Sor Thomassa, prengué plaça de monjo a la Cartoixa de Valldemossa, on més que pensar a reprémer heretges es feia dedicació a la vida sacrificada i contemplativa des monestirs aïllats. Morí als 64 anys el 21 de gener del 1600.
Però aquí no acaba la història del monjo i es perllonga en tot allò que contà un altre capellà, Joan Baptista Cirera:
«L'any 1614 morí a aquesta Cartoixa un pare anomenat Joan Gutiérrez. Estant el cos del difunt a l'església, mentre els monjos deien les misses resades a les capelles, el pare Sagristà ordenà que es cavàs la sepultura al costat de la del pare Mas, perquè estiguessin, per a sempre més, prop l'un de l'altre, havent fet la seua professió el mateix dia. Oberta ja la sepultura, se'n va anar el criat que l'havia cavada, quan un altre criat, anomenat Joan Ferrà, volgué veure-la per curiositat, trobant que la terra s'havia esllavissada, deixant un forat obert que donava a una mena de cova amb volta per la part alta i tenint estès al fons un monjo, tan sencer i net com si s'acabàs de soterrar. Per a més assegurar-se baixà dins el clot acabat de fer, i pensant que allò era un miracle i que aquell monjo enterrat devia esser un sant, volgué, amb les mans, trencar un trosset de l'hàbit per a guardar-lo com a relíquia, però no pogué, perquè estava encara intacte. Passava aleshores el pare Bartomeu Valperga pel claustre, i el criat el cridà per tal que vegés el prodigi, i reconeixent el pare Valperga que aquell cos era el del pare Mas, envià el criat a cercar el pare Prior, que ho era el pare Joan Valero. L'any 1629 morí un altre monjo, el pare Joan Gili, i el soterraren també prop de la sepultura del pare Mas, vora un taronger, i se tornà a veure la volta intacta i el cos del pare Mas sencer i net, com el dia que el posaren allà. Per aquest motiu i per l'anomenada de sant que tingué en vida, molta gent hagué gran cura de tenir un poc de terra de dita sepultura, a la qual s'atribuïren molts miracles...».
I és que el nostre poble, en aquestes coses, és com és.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.