En el cinema de Asistencia Palmesana es projectaven els films de la serie, en nou episodis de Matias Sandorf, sobre l'obra o novel·la homònima de Juli Verne. La funció començava a les cinc del capvespre i gaudia de nombrós públic afeccionat el cinema, que aleshores era mut i s'acompanyava amb un pianista que sabia donar ambient musical a cada escena. Els anuncis no podien esser més sensacionalistes: «Colosal estreno de la novela cinematogràfica. La última palabra de la cinematografía moderna. Triunfo completo y definitivo. Exito colosal».
Juli Verne, amb la seva fèrtil imaginació, s'havia convertit en la segona meitat del segle XIX i primers anys del XX en l'autor europeu més llegit arreu del món. Unia a tals mèrits, la seva indi scutible originalitat, i al mateix temps, la seva prolífica obra.
Fou, per tant, un escriptor feiner i vocacional, innovador i popular. En aquells dies en teníem pels carrers de Palma un altre, Pere d'Alcàntara Penya, igualment inquiet i polifacètic, que no deixava d'admirar l'escriptor francès. Les paraules que un dia vàrem escriure referides a Penya, es podrien referir, amb igual èmfasi, al Verne oblidat pels «crítics francesos que es diuen seriosos» i l'han tret dels llibres universitaris...
«La primera pregunta que ens hem de plantejar és... Què val més? Una falsa exceltitud elitista o el desenvolupament, multiplicació i difusió de la ciència i la cultura? Si donam per bona la primera opció, aquella que hipòcritament predica que més valen quatre retxes genials, o suposadament genials, puix això sempre serà subjectiu, i en molts casos, qualificades per un amiguisme de conveniència, que tot un prestatge on hi ha abocat tota la seva saviesa un escriptor polifacètic i divulgador... Si donam, dic, per bona la primera opció, ens allunyarem de l'home-poble i serem uns individus injusts i desagraïts. Per altra banda qualificar l'escriptor popular i prolífic d'home orquestra és un error, puix que es tracta d'una imatge pobra i pejorativa, per a fer veure, sens dubte, més petit el que és gran i més vulgar el que és genial. Per això, un home-orquestra mai no pot esser una orquestra. L'escriptor-poble, l'escriptor fèrtil i divers, es pot en canvi qualificar d'home-institució, de patrici compromès, d'intel·lectual polivalent, d'humanista modern i de feiner admirable. Amb tot plegat, amb aquesta destresa tan completa i tan complexa, demostrada gairebé des de l'adolescència, els Verne-Penya i altres, ens acaben oferint un inventari generós que no ha conegut hores estèrils. Hi ha, dins les seves mens, un poc de tot el que és genial. Tenen quelcom d'artista, enginyer, investigador, poeta, historiador, publicista... Tot el contrari que els depriments escriptorets de taverna, els mestres en badocar, els somnia-truites i els predicadors de cara agre, que per desgràcia abunden un gra massa dins la nostra societat». El contrari de Matias Sandorf.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.