Buika: «Necessit viure per les idees i la música dóna aquesta possibilitat»

-Acabau de treure el vostre segon treball, Mi niña Lola.

-Ha estat un treball suau i tranquil, amb el qual m'ho he passat molt bé. Hem recuperat algunes coples d'abans de la guerra, de l'època en què el flamenc i la copla eren el mateix.

-Sempre que es parla de flamenc, sorgeix el debat de la puresa.

-Jo de tot això no hi entenc. Jo pos la música al servei de la música, no al servei de l'ego, les pors personals o el purisme. La bellesa s'ha de posar al servei de l'art.

-Què creis que aportau, amb el vostre estil, al flamenc i a la copla?

-No tenc cap intenció d'aportar-hi res. No m'he escoltat mai. Cant per no tornar boja i componc perquè no se m'ofeguin les coses a dins, però no pretenc ni n'esper res. Cant des de fa molts d'anys i he arribat aquí perquè faig l'únic que sé fer: improvisar en la vida. Necessit viure per les meves idees i la música m'ofereix aquesta possibilitat.

-Com afrontau cantar temes que han cantat abans figures de la música?

-Amb sinceritat. Jo no tenc ni idea de flamenc ni de la copla. M'he educat musicalment en el jazz, però la copla i el flamenc són, per ara, les músiques que em donen més possibilitats melòdiques i rítmiques. Com totes les músiques tancades, són enormes dictadures, però et donen la possibilitat de la llibertat.

-Per la possible improvisació?
-En el flamenc i en la copla, no. Tenen estructures molt sòlides. Jo, com a intèrpret de jazz, no accept formes ni estructures, només dinàmiques i formes. Hi pos el meu concepte del flamenc i de la copla. El seu llenguatge em resulta atractiu per la capacitat harmònica que tenen.

-La vostra primera educació musical té relació amb el flamenc.

-Jo vaig néixer a Palma i ma mare és de Guinea. Vivia en un barri obrer, a la Paloma, però ens anàvem a jugar amb els amics a Son Gotleu. Tota la meva infantesa transcorregué envoltada de gitanos. De la meva mare vaig escoltar Billie Holliday i, a Son Gotleu, músics com Camarón. Va ser la meva educació musical.

-Com arribàreu a cantar a Las Vegas?
-Perquè el món és molt petit. Què té més Las Vegas, Cincinnati o Barcelona? Som filla d'immigrants, de manera que en el meu cas no existeixen les distàncies. Jo volia anar a Amèrica. Las Vegas i Miami són llocs des d'on és fàcil entrar-hi.

-Quina relació manteniu amb Mallorca?
-Molt interna i personal. És una terra que, si vols, et dóna l'oportunitat de tenir una sensibilitat especial.

-L'estètica de l'Illa marca la sensibilitat del mallorquí?

-Més que això, el que marca és l'educació pel gust, pel menjar i per la llum. Mallorca et dóna informació sobre la quietud i el moviment; la relació amb les persones és diferent. Torn a Mallorca perquè vull que el meu fill sigui conscient del món i l'Illa et dóna aquesta oportunitat. A les Balears, ets al món, de vegades s'assembla a l'Àfrica.

-Els vostres orígens evidencien diverses procedències. Determina, aquesta varietat, la vostra música?

-Marca com a persona. I acab cantant el que som, el que he fet i he viscut. Gràcies a haver crescut a Palma, he tingut l'oportunitat, sense violència ni brutalitat, de poder observar el món sencer. Palma arriba a molta gent. Això influeix en la meva música.

-Quina és la vostra relació amb l'Àfrica?
-Només ma mare i la meva història genètica. La meva educació familiar és molt africana. No és el mateix sortir de l'Àfrica i anar a Mallorca, que anar a Anglaterra. A Mallorca el contacte amb la naturalesa és molt fort. La música tradicional mallorquina és molt africana i també es basa en el ritme ternari. A més, existeix una relació estreta amb la terra.

-Quina ha estat la vostra major dificultat com a músic?

-No crec en les dificultats musicals. No podria fer el que faig sense creure en mi mateixa. El més difícil fou superar la por d'exposar les meves idees sobre un paper, de cantar-les i pretendre viure'n. Vaig haver de pensar que era igual si acabava en un escenari gran o cantant al Retiro, perquè sabia que viuria d'això, ja que les meves idees no eren dolentes.