Conta la llegenda que aquell dia de primavera, Constantí I, El Gran, Emperador romà (306-337), fill del coemperador Constanci Flor i Santa Elena, tingué una visió. Es tractava d'una creu lluminosa. Després d'observar-la embadalit, sentí una veu que li deia: «In hoc signo vinces», és a dir, aquesta creu et portarà a la victòria, que en aquell cas era contra Magenci. Havent quedat exclòs de la tetrarquia que governava Roma en abdicar Dioclesià, es féu proclamar emperador pel seu exèrcit el 306. Però el fill de Maximià, Magenci, animat per les mateixes intencions, li va voler disputar el títol d'August. Després de molts enfrontaments de les tropes d'amdós bàndols, la batalla decisiva es produí al Pont Milvi.
La vesprada abans, Constantí, recordant la visió, va fer pintar aquell signe dels cristians en els seus estendards, una circumstància que li va permetre de vèncer els seus enemics. Des de llavors, aquesta sentència, «In hoc signo vinces» es fa servir per a designar allò que, en una determinada avinentesa, es fa superar alguna dificultat o aconseuir algun avantatge. El fet és que Constantí, encara que ell mateix no arribà mai a batiar-se, decidí proclamar l'Edicte de Milà, el 313, un document que establia la llibertat de cultes i afavoria de forma molt particular, els cristians.
A més d'aquesta reforma religiosa, reorganitzà administrativament l'Imperi, i el 330 traslladà la capital a Bizanci, que rebé aleshores, en el seu honor, el nom de Constantinoble. El cristianisme va esdevenir la religió de l'Estat però introduir les noves creences quan el paganisme tenia tan llarga tradició seria una tasca difícil, tot emprant molts dels apòstols del moment la tècnica de les adaptacions, és a dir, convertint en festes cristianes la data de festes paganes, i alhora fer servir divinitats de la mitologia com a representacions al·legòriques diferents aspectes de la fe evangèlica. Explicava la historiadora Vera Zalesskia, del Museu de l'Hermitage, a l'«International Herald Tribune», que alguns mites grecs foren emprats com a metàfores de les noves idees i que això ha restat reflectit en molts àmbits, entre d'ells, les obres d'art. Per exemple, una estatueta de bronze del segle II que representa Dionís nu, amb detall del seus atributs sexuals, i que tanmateix presenta, entorn de la cintura, el text del Psalm 28-3.
No són menys expressives les imatges que es poden observar en el fons d'un plat d'argent, fet a l'època de l'emperador bizantí Heracles, entre 613 i 630, i que mostra la figura de Silè, amic de Dionís, amb una Maenad o companyona, en actitut d'interpretar, l'un i l'altre, unes misterioses danses subaquàtiques. Passà el mateix amb alguns sarcòfags, testes coronades de llorer i joies, tot plegat pervivència de la tradició clàssica pagana en uns moments de total assentament cristià. Bona part d'aquest casc religiós-ideològic se'ns presenta a l'època de Justinià (527-565), quan aquest emprèn la restauració de l'Imperi romà, tant territorialment com administrativament, i recobrant, per tant, territoris occidentals com les illes Balears de la mà del general Apol·linar, el 534.
Data d'aquesta obscura etapa bizantina un encenser de bronze que fou trobat prop de Randa, a Albenya, i que procedeix de Sicília.
Conservat en el Museu Diocesà de Mallorca, porta inscripcions i una decoració de ziga-zaga.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.