Els mercaders i el temple (any 33)

TW
0

L'episodi de Jesús i els mercaders del temple ens posa al davant dels ulls l'etern problema de la «comercialització» religiosa, el negoci a costa de Déu, jo diria, que és la màxima hipocresia dels que prediquen una ètica espiritual. Les jerarquies eclesiàstiques, el mateix que altres dignitats d'una determinada confessió, han abusat de tota aquesta riquesa i tanmateix és Jesucrist, en el seu evangeli, que ho deixa ben clar. I no menys clar ho deixa el prestigiós historiador H.V. Morton en el seu llibre: De viatge amb Jesucrist quan llegim:

«El Temple era una colossal botiga plena de tota mena de queviures i mercaderies. Els millors productes del país omplien els seus cellers. I dins, hi havia, a més d'això, grans dipòsits d'or, doncs, com altres temples de l'antiguitat, feia de banc, en el sentit d'oferir a la riquesa cambres de seguretat i custòdia certa. Una de les coses més notables del Temple era el seu mercat. Quan més animat es veia era en els dies abans de Pasqua. Era mercat o fira de ramaderia, i també mercat del que avui anomenaríem de divises. I més a més, encara hi podien comprar les begudes i queviures necessaris per a les ofrenes. El mercat venia augmentant en importància des de feia molt temps, sens dubte alguna, a causa de l'exigència levítica d'animals perfectes i de la necessitat de canviar la moneda pagana per la que estava en decurs dins el santuari.

Tot això ens donarà una idea de com era de pròsper el comerç que allà es duia, en saber que els animals oferits en sacrifici havien de passar primer per les mans d'un inspector. Si no tenien l'edat al sexe exigit, o tenien qualsevol defecte, eren rebutjats. Així i tot, ningú no posava cap entrebanc si es compraven en el mercat de ramaderia situat dins del recinte del Temple, en el qual ja es trobaven els animals, venent-los allà a preu més elevat i amb la seguretat, és clar, que serien grats a Déu. Així, doncs, no en tenim cap dubte. Jesús, en esbargir el Temple, donà un cop ben endurit als interessos de l'aristocràcia sacerdotal.

No és estrany que de seguida els «inquisidors» es posassin en marxa contra aquell rabí reformador. La propaganda contra Jesús en forma d'escàndol es mogué des d'aquells instants amb una eficàcia que explica el canvi radical del poble que el Diumenge del Ram aclamava Crist i el Divendres Sant l'insultava. I el més trist és que al llarg dels segles sembla que les religions cristianes no han après la lliçó i res lleva més creients que l'escàndol permanent. Això no vol dir que el missatge de Jesucrist no cali fondo dins alguna d'aquestes esglésies paral·leles que anomenen de la «pobresa» i que no fan de l'almoina un negoci. I què voleu? En el món hi ha de tot i per a tot!