Primavera al Museu del Prado (1923)

Miquel Ferrà i Martorell05/04/06 0:00

Eugeni d'Ors (Barcelona, 1881- Vilanova i la Geltrú, 1954) fou un gran escriptor del noucentisme però també un prestigiós crític d'art. La seva obra Tres horas en el Museo del Prado confirma aquesta consideració i em recorda els temps d'estudiant que vaig passar a Madrid, quan tots els dissabtes, que l'entrada era de franc, em passava els capvespres per les sales d'aquella pinacoteca universal, on tantes i tantes coses hi havia per a descobrir. Eugeni d'Ors s'hi passà també hores i hores. I és que hom en resta amb ganes de tornar-hi. El llibret, en qüestió, que ve a demostrar el que dic, breu tractat de menys de cent pàgines, és, segons Lázaro i Correa, «el resultado y quintaesencia de aquellas amplias y sesudas meditaciones»... El llibre, segueixen dient aquests dos professors, «és una guia sui generis del Museu. No és un catàleg, com solen esser les guies, sinó un repertori d'interpretacions» o si voleu, un viatge entorn d'èpoques, estils i artistes...

«Dolces són per a dormir les matinades d'abril, diu l'expressió popular quan la vida no ofega massa. Quan ens permet, per exemple, tres hores completes per a gaudir de l'art. Un exercici major, i més sabors, que el somni i que la vida. Madrid té abrils exquisits i un Museu... Tantes vegades he associat jo ambdós elements de felicitat que ja em sol temptar allò d'incloure'n un tercer element: l'alegria de servir de cicerone a un amic, per a una visita així, un matí així. L'amic ideal per a l'assaig és jove, intel·ligent; posseeix un bon gust instintiu i només quatre confuses generalitats en matèria d'art. Convé, a més d'això, que l'adoctrinat no sia vanitós, puix que el vanitós no n'entén mai mitja paraula...».

Cas curiós, rar, el d'Eugeni d'Ors. Doctor en dret i filosofia, antic alumne de la Sorbona i del Col·legi de França, es distingiria per la universalitat de la seva cultura. Destacà com a assagista, filòsof, crític, historiador, articulista... Popularitzà el pseudònim de «Xènius», amb el qual va escriure les seves primeres obres en llengua catalana, essent-ne la novel·la La ben plantada, la més coneguda i que s'ajustava a les idees noucentistes. Abandonà el 1920 la seva producció en llengua catalana i es dedicà a la castellana. Per què?

«Mai no he pogut conèixer bé aquelles ciutats del món on vaig arribar amb la creença que tenia molt temps al davant per a contemplar-les. En canvi, quan m'he trobat amb l'avinentesa de fer breus excursions de turista, amb vuit dies n'hi ha hagut prou per a mirar una ciutat sencera, els seus monuments i les seves curiositats.

El mateix puc dir d'un museu, i també, d'un home».