Mossèn Joan Aguiló descobria, aquell any de 1912, els fonaments i ruïnes d'una basílica cristiana dins les terres que formaven part de la possessió manacorina de Son Peretó. Localitzada a sis quilòmetres i mig de Manacor, sobre la carretera que d'aquesta ciutat va a Capdepera, mostrava les restes d'una estructura de tres naus separades per columnes o pilastres, a més d'un vestíbul amb dues piscines baptismals cruciformes. En prengueren la mida i tenia en total, 31 per 14 metres, i el seu absis s'orientava a l'est.
Del trespol, que estava cobert per un mosaic de diferents colors, se n'han conservat fragments, els quals pertanyen avui al museu municipal de Manacor. Es caracteritza per tot un seguit de figures geomètriques que semblen no tenir més funció que la purament ornamental. No així amb una altra peça, el mosaic-epitafi d'una al·lota o dama anomenada Balèria. Els historiadors daten aquesta basílica a finals del segle IV i subsistí fins més enllà del VI. Com indica mossèn Pere Xamena, tant en l'estructura arquitectònica com en el disseny dels mosaics hi ha una certa influència nord-africana, un detall que podem observar si comparam aquestes ruïnes amb d'altres existents a Tunísia, dins l'àrea que ocupava Cartago. Hi ha indicis que la basílica de Son Peretó fou destruïda, probablement pels vàndals, i més tard reconstruïda. Pel que fa al personatge que es pot evocar entre aquestes pedres, Balèria, veim que al costat del seu nom hi figura la palma del martiri i que per tant aquesta cristiana mallorquina, la santa més antiga del nostre santoral, degué caure víctima dels enemics de la seva fe. Caigué sota el ganivet de la pròpia intolerància romana? O fou sacrificada en mans d'enemics exteriors? Explica un historiador anònim que «les mesures de rigor de les quals foren objecte els cristians primitius no procedien sempre de les mateixes causes, ja que de vegades se'ls castigava en virtut de lleis que prohibien tota religió que no fos la de l'Estat; altres, s'aparentava confondre-los amb els jueus, la qual destrucció procurava Roma, i en la majoria dels casos, eren víctimes de les cruels calúmnies que els pagans, especialment els sacerdots dels ídols, propagaven contra ells».
El mosaic-epitafi, dividit en tres requadres, ens deixa veure en el primer, dos coloms amb les ales plegades que observen una mena de sol o cercle lluminós amb una creu de Sant Andreu en el centre. El requadre central porta la més o menys misteriosa inscripció:
«BALERIA FIDELISIN PACEVIXIT ANNISXTRS DEHACVITA SDIiKALOCTO».
I ja en el tercer, una bella cràtera flanquejada per sengles cors i que no poden simbolitzar altra cosa que els bons sentiments de la difunta. Ja és sabut que en els espais obscurs de les catacumbes ja hi foren emprats molts dels motius simbòlics que, després, a cel obert, constituirien detalls ornamentals de les basíliques, com els peixos, els anagrames del nom de Crist, com la creu de Sant Andreu, o els sols multiradials bizantins, i la paraula «ijthis», que és peix en grec, i que es composa per les inicials IESUS JRISTO THEOU IOS SOTHER, i que significa «Jesucrist, Fill de Déu, Salvador», o les lletres alfa i omega, principi i fi.
Acabem esmentant una altra Valèria o Balèria que registra la història, víctima igualment d'un tràgic destí. No sabem on va néixer Valèria Galèria, emperadriu romana, però sí que fou decapitada, juntament amb sa mare, a Tesalònica el 315. Era filla de l'emperador Dioclecià i es va casar amb Maximià Galeri, del qual no tingué descendència, de manera que adoptà el fill natural del marit, Candidià. En restar vídua, Maximià II es volgué casar amb ella, però Valèria el rebutjà. Això li valgué persecució i l'assassinat del seu fill, i el trist final ja descrit.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.