Miquel Ferrà Martorell, Onze de copes

-Senyor Ferrà, què suposa publicar aquest Onze de copes?
-Passats els seixanta anys, vaig trobar que era hora d'implicar-me personalment dins la narració. És una novel·la que, sense ser autobiogràfica, parteix de vivències pròpies, i per tant, ha suposat un treball acurat d'introspecció personal. Per aquest motiu, la novel·la trenca amb les meves publicacions anteriors de narració històrica i d'història-ficció. Onze de copes hauria pogut ser també una obra teatral perquè es basa en la reflexió feta en veu alta, reflexions de tipus psicològic apuntades a través de converses. La dificultat més immediata per al muntatge teatral hauria estat la complexitat de dur endavant una història d'un bloc d'onze personatges suficientment conjugat i sense dispersió.

-Com és la història que conta Onze de copes?
-És una reflexió sobre el pas del temps i, més aviat, sobre l'impromta que suposa el retrobament dels amics de la infantesa passats els anys. A l'entorn d'aquest fet, se subratllen les diferents circumstàncies dels personatges que han condicionat el seu desenvolupament. Hi prenen part els sentiments de l'enveja, la insatisfacció... tot plegat cap a un final tràgic. És una novel·la del desencís retrospectiu, enyoradís i amarg.

-De tota manera, aquesta novel·la segueix tenint un rerefons històric ben definit?
-És clar i, a més a més, suposa un essencial component de la història que va de la postguerra, els anys 40 i 50, fins a l'època de l'inici deboom turístic a Mallorca. Dins aquest entramat hi ha dos elements importants: l'escolarització del règim franquista i la seva concepció dirigida de l'esport, en concret del futbol.

-Com funciona el futbol i la competició a la novel·la?
-Per una banda l'esport dins l'escolarització franquista, era vist com un element d'uniformització social, però també era, pels al·lots que hi participaven, una porta d'evasió del sistema disciplinari. Aquesta manipulació té, entre d'altres conseqüències, el foment de la injustícia i la competència salvatge entre els components de l'equip. Es jugava amb la ingènua aspiració de glòria dels jugadors adolescents. La competició, en aquest cas, l'he entesa com un paral·lel amb la vida, com una trajectòria personal i psicològica.

-Si heu dit que la història partia de vivències personals, com heu treballat amb els records?
-Els records del passat es van acomodant a l'argument i assoleixen un pes específic en cada moment. He bescanviat els noms dels personatges, els he lligat a situacions que en realitat no els pertanyien, tot i ser verídiques... Concretament, he treballat molt al davant d'una fotografia que he conservat d'aquells anys de l'equip de futbol, del qual jo formava part. Els records són essencialment autoreflexió.

-«Unes notes de l'autor», a l'inici del llibre, serveixen per situar el lector dins la realitat del futbol als anys 50. Hem de suposar que són la petjada de l'historiador dins la narrativa...
-Crec en la didàctica de tots els treballs que vaig signant. El futbol és una competició que prové del segle XIX i sempre ha estat aprofitat com a motiu de subversió. Durant la Guerra Civil s'enfrontaren equips dels dos bàndols de la contesa i a la postguerra s'organitzaren partits feixistes. Dins la manca d'espectacles o entreteniments socials, van proliferar, per tots els pobles, equips de futbol, en els quals s'involucraven fins i tot, els capellans. Les travesses també aparegueren als anys 50.

-Com veis la diferència entre novel·lar història i estudiar història?
-Dins la història-ficció sempre hi ha un interrogant davant el qual s'obre una hipòtesi. Es proposa un problema i una possible solució. En aquest moment és quan apareix la imaginació. Jo sempre he procurat personalitzar la història. En aquest cas, l'escriptor s'atribueix una personalitat i explica què i com hauria sentit aquell episodi històric en primera persona. No és una història a l'ample.

-Del vostre quefer com a historiador ha sortit un llarg llistat de volums, entre els quals destaquen les guies sobre Palma. A banda de la història, us és necessari conèixer el territori?
-Palma a peu, El call de Palma i Palma i l'islam són viatges literaris per tres èpoques de la història de l'illa: la història general cristiana, l'etapa jueva i la irradiació islàmica. Són viatges lúdics dins el territori que no és més que la construcció d'un escenari complet que conté costums, art, arquitectura, llegendes... Aquestes guies són el resultat de la meva formació com a escriptor, historiador i tècnic turístic. Són els aprenentatges fets durant molts anys.