La Quadriga d'Alomar (1908)

«Les boques fumejant, cobertes de bromera,/ els forts narius oberts a l'ampla aspiració,/ les cues fuetejant la fèrria davantera,/ les gropes relluint del sol i la suor,/ dins núvols fulgurants de blanca polseguera/ avança a tot galop l'estol del vencedor;/ té un revolar triomfal la vívida crinera,/ té un cos de semidéu l'intrèpid conductor./ Se torcen com un arc vibrant les corbes dures; / els muscles, esculpits, detallen les juntures;/ superbs, ardidament, s'empinen els pitralls;/ corona els colls nervuts una esplendor divina,/ i el ritme lluminós que els moviments combina/ cisella una vivent estrofa de cavalls».

Quan hom llegeix aquests versos podria pensar en aquells cavalls de l'antigor clàssica, aquells animals nobles que conduïen emperadors, prínceps i generals a la batalla, com aquell Bucèfal d'Alexandre, indomable fins que el coratge de l'heroi el convertí en la seva muntura predilecta. També podem evocar aquell cap de cavall de bronze (34x31x49cm) trobat a Pollentia (Alcúdia) i que es conserva en el Museo Arqueológico Nacional (Madrid). És una bella peça que mostra sobre el musell una petita imatge d'una deessa de la Victòria. L'expressió dels ulls de l'animal corprèn qualsevol observador. Però tornant a les curses, la pròpia Ilíada en fa la més antiga i acurada descripció:

«Tots alhora els aurigues aixequen el fuet sobre els seus cavalls; els copegen amb les regnes, els animen amb llurs veus. Ràpids, els cavalls devoren la plana. Sota les seves pitreres, la polseguera puja i s'eixampla, com si fos un petit nigul. Els clins onegen sota la bufada del vent. Els carros, tan prompte s'enfonsen en la mare terra com salten pels aires. Els conductors, dempeus dins les seves caixes, mantenen el cor amb fort batec cap a la desitjada victòria. La rapidesa dels animals d'Eumel prenen la capçalera; darrere d'ells, a toc qui toc, els poltres de Diomedis, els corsers d'Antiloc i el carro de Menelàs.

Els concurrents han de girar cua a l'extrem de la plana. Reapareixen llunyans... I ja Diomedis s'acosta, menant destrament el seu carro. Sense abandonar el seu desfici, amb el fuet aixecat per damunt de la seva espatla, apressa els cavalls. Aquests van al galop sense aturar el ritme i corren envoltats de gran polseguera. El carro, on l'or i l'estany es barregen i confonen, rellisca amb tota la rapidesa de cada empenta; i tanmateix no deixen rastre sobre el polsim lleuger que cobreix la sorra. Potser, més que córrer, volen? Diomedis s'atura al davant dels jutges. Una suor abundant regalima des de la seva cabellera, banya el seu coll i goteja per terra. Després, ell, davalla del vehicle resplendent i deixa el seu fuet sobre el jou».