Antonia Kerrigan: 'Els agents literaris som ludòpates que ho apostam tot'

-Un escriptor sense agent, pot fer camí?
-A qualcuns els va molt bé amb els serveis que els dóna l'editorial mateixa, encara que amb un agent poden arribar més enfora, perquè aquest es mou per les fires internacionals.

-Això ha canviat la relació de l'autor amb l'editor?

-L'editor agraeix la feina de l'agent perquè fa de filtre. Quan t'arriba un autor desconegut, tractes de trobar-li un editor a Espanya. Si el llibre té èxit, llavors intentes vendre'l per tot el món. L'agent cerca l'editor que en farà la traducció, estableix les condicions del contracte i fixa un avanç.

-Heu introduït tot un seguit d'escriptors mexicans.

-L'any 1994, vaig anar a la Fira de Guadalajara a Mèxic i vaig veure que hi havia molts d'autors interessants. Tres anys més tard, Jorge Volpi va venir a l'agència. Ell feia part del grup mexicà anomenat el Crack, amb els membres del qual he treballat.

-I després va arribar el boom de «L'ombra del vent».

-L'any 2001, Ruiz Zafón em va dir que tenia una novel·la i que necessitava un agent. Vaig llegir «L'ombra del vent» i em va agradar molt. La resta de la història ja la coneix tothom.

-El pròxim gran èxit serà Javier Sierra?
-Sí. L'he venut als Estats Units per un avanç molt important, mig milió de dòlars. Serà la promoció d'un autor espanyol als Estats Units més important mai no realitzada.

-El món editorial és tan ferotge com sembla?
-Tots els qui en som part som uns ludòpates que ho apostam tot. Quan un autor ven, anam per ell. S'han de felicitar els editors que s'arrisquen i que inverteixen en autors desconeguts.

En el món anglosaxó, l'agent hi té més pes.
-Allà els editors no volen rebre autors sense que hagin passat primer per un agent. Així eviten perdre temps. En canvi, a França gairebé no hi ha agents i a Alemanya, pocs.

-Abans, els escriptors tenien contractes vitalicis...

-Carme Balcells té el mèrit d'haver aconseguit canviar això. Per primera vegada, es protegeix l'autor. Abans, les condicions eren molt dolentes.

-Escriure en un idioma minoritari, com el català, evita que un autor es pugui donar a conèixer al món?

-Si un llibre és molt bo, tindrà èxit pertot arreu. És igual l'idioma en què sigui escrit. De vegades s'intenten vendre coses sense qualitat, amb l'excusa que és d'un idioma parlat per menys gent.

-Quins són els seus precs com a agent literària?
-Deman que els editors siguin comprensius amb els autors i amb els agents que protegeixen els seus drets. També que els editors creguin en el que publiquen i promocionin bé els llibres.

-El vostre pare s'instal·là a Mallorca en la dècada dels anys 50.

-Sí, l'any 1954. Mon pare va traduir les obres completes d'Unamuno i de Neruda a l'anglès, com també les de Borges. Es relacionà amb escriptors com Robert Graves o Cela. Compràrem una casa a Palma, on viu la meva mare. Dos dels meus germans també viuen a Palma. Jo vaig viure a Mallorca des de l'any 55 fins a principi de la dècada dels 60. Després vaig estudiar a Irlanda, però tornava a l'Illa tots els estius. Record les festes d'aniversari de Robert Graves, que eren fantàstiques. En una vaig conèixer Ava Gardner.

-Va ser una època d'escriptors importantíssims a l'Illa.

-Era l'època del premi Formentor. Arribà a l'Illa gent com Henry Miller, Calvino, Jaime Salinas o Jaime Gil de Biedma, que bàsicament portava Carles Barral.

-Aquesta influència ha marcat la vostra dedicació professional.

-El meu món ha estat sempre envoltat de llibres. En acabar l'escola, ho volia oblidar. Vaig estudiar quatre anys de medicina, fins que em vaig témer que la meva vocació eren els llibres. Després vaig traduir i vaig començar a dedicar-me a això.

-Mallorca ha recorregut als autors estrangers per entendre's intel·lectualment.

-Gertrude Stein va viure a la casa on ara hi ha la meva família. Tenim Rubén Darío, George Sand... La llista és infinita. L'època en la qual va arribar mon pare a Mallorca era difícil i els estrangers que arribaven tenien idees més progressistes. La gent els admirava o maleïa. Hi ha una carta a la meva casa en la qual Cela demana als duaners que deixin passar els llibres en anglès que rebia mon pare, que no estiguessin subjectes a la Llei de censura.