Les germanes Pohorques (1559)

Miquel Ferrà i Martorell23/02/06 0:00

Dona Maria i dona Anna de Pohorques, filles de don Pedro García de Jerez, un dels principals cavallers de Sevilla i parent d'algun dels «Grandes de España», eren denunciades a la Inquisició per luteranes. La primera sortia en auto de fe set mesos després. Tenia gairebé vint anys i havia estat torturada i interrogada als calabossos del castell de Triana. Ja condemnada a mort, va sostenir la tal Maria moltes disputes amb alguns jesuïtes i altres frares que la volien tornar al «bon camí» abans de ser cremada. Vanament hi dedicaren els seus esforços. En sortiren confusos i admirats de com una al·lota de tan limitada edat pogués tenir tanta intel·ligència i tants coneixements sobre els llibres sagrats. Portada a la foguera, mantingué fins al darrer moment les seves creences. Alguns frares pujaren al patíbul i la volien convèncer de confessar-se. Ella no només s'hi negà sinó que els va dir que eren uns pobres ignorants, que no havien entès l'Evangeli, que traicionaven Jesús i que podrien destruir el seu cos però mai la seva ànima.

Aleshores, els monjos, li digueren que si resava un «credo» seria alliberada de la foguera. Ella accedí i començà la pregària, però afegí als versos dels textos catòlics una explicació luterana.

Tanmateix la mataren a «vil garrot» i llavors la cremaren.

La seva germana, Joana de Pohorques, estava casada amb Francisco de Vargas, senyor de la Higuera. Fou detinguda per sospitosa de professar el luteranisme, encara que no en tenien proves, i a més de tot això, ella estava embarassada. Els inquisidors manaren que no fos tancada a la presó sinó allotjada en una cambra del Castell de Triana fins que nasqués la criatura. Al cap de vuit dies del naixement, li prengueren el nadó i la translladaren al calabós. Poc dies després la cridaven a audiència, li feien preguntes i encara que ella negava totes les acusacions, insistien. Sense haver aconseguit una confessió de culpabilitat, s'enfurismaren i la traslladaren a la cambra de tortures. La posaren sobre el temut poltre, despullada i fermada pels seus membres. Sembla que en una d'aquelles estretes, estiraren més del que solien fer i aquell cos feble esclatà. Sagnà pel nas i la boca i morí quaranta-vuit hores després, havent passat per una agonia inacabable. Els inquisidors hagueren de reconèixer no haver trobat indicis que fos culpable i proclamaren la seva innocència al davant del cadàver.

Més hipocresia, impossible.
I pensar que encara hi ha sants en el calendari catòlic que foren inquisidors! És precís afegir que alguns cronistes, parlant dels personatges femenins d'aquest relat, diuen que eren germanes, i d'altres, mare i filla. En qualsevol cas, un espantós assassinat «en nom de Déu» i del papa.