Félix Rubén García Sarmiento, universalment conegut com Rubén Darío, publica Azu, un conjunt de petits relats i poesies. La crítica ho defineix com un «llibre parnassià» i també el mateix autor. És una obra que consagra el poeta de Nicaragua com a innovador, havent complit els vint anys.
Prosa i versos reflecteixen el caràcter panteista de la naturalesa, el sensualisme. Es tracta, evidentment, en aquella època, d'una nova sensibilitat dels recursos expressius i d'una nova estètica modernista.
Amb una certa destresa, Rubén revitalitza el romanç i utilitza una gran quantitat d'heptasíl·labs, octosíl·labs, i sobretot, endecasíl·labs. Els contes abunden en un llenguatge poètic ple de cromatisme i, encara que escriu en castellà, mostra per una banda la influència francesa i, per l'altra, l'americanisme autònom.
Viatger infatigable, coneix la Península, el nord de l'Àfrica i bona part d'Espanya. Visitarà Mallorca i hi residirà el 1907 i el 1913.
Aquí escriurà La Cartuja, Valldemossa; i les Danzas, que seran incloses després en el poemari Canto a la Argentina y otros poemas, el 1914.
El seu missatge és divers i vàlid aleshores i actualment, com quan es dirigeix a un poeta i diu: «Nada más triste que un titán que llora,/ hombre-montaña encadenado a un lirio,/ que gime, fuerte, que pujante, implora:/ víctima propia en su fatal martirio».
Però hi ha també un esperit de lluita que es manifesta en la seva crítica contra el gegant del Nord, tot i que admira Walt Whitman: «En su país de hierro vive el gran viejo,/ bello como un patriarca, sereno y santo./ Tiene en la arruga olímpica de su entrecejo,/ algo que impera y vence con noble encanto». I ens descriu l'hivern. El seu hivern. Però també l'hivern de sempre, amb les seves estampes i sensacions...
«Noche. Este viento vagabundo lleva/ las alas entumidas/ y heladas. El gran Andes/ yergue al inmenso azul su blanca cima./ La nieve cae en copos,/ sus rosas transparentes cristaliza; en la ciudad, los delicados hombros/ y gargantas se abrigan;/ ruedan y van los coches,/ suenan alegres pianos, el gas brilla;/ y si no hay un fogón que le caliente,/ el que es pobre tirita».
En resum, Rubén Darío, amb la publicació del seu «llibre blau», encetava el modernisme de l'Amèrica Hispànica, la renovació del llenguatge poètic i de la mètrica, a més de fer aportacions a una certa innovació temàtica, a voltes estètica, a voltes exòtica. Demostrà que un bon autor no s'ha de cansar mai de fer exercicis d'estil. Visqué intensament i aquesta intensitat és el factor comú que es projecta en la majoria de les seves obres.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.