Era estrenada a Palma, en el teatre Líric, la pel·lícula Los cuatro jinetes del apocalipsis i la propaganda no es tallava la llengua: «Sesiones extraordinarias de cinematografía», «solemne acontecimiento artístico cinematográfico», «estreno de la magistral película», «edición de la famosa marca americana Metro», «un film basado en la obra maestra del genio español Vicente Blasco Ibáñez», «partitura escrita exprofeso»... La història, una novel·la sobre la Gran Guerra Europea (1914-1918) valia bé la pena de gravar-se en el celuloide. Blasco Ibáñez (València, 1867-Menton, França, 1928) va repartir la seva obra en dues tendències, aleshores, molt a la moda i molt europees: el naturalisme i el realisme.
Centrà una part de la seva creació en la terra valenciana i de la seva ploma sortiren novel·les com La barraca (1898) i Cañas y barro (1902), entre d'altres, i que donen l'esquena, evidentment, als escriptors de la generació del 98, de devoció castellanista i esperit regenerador de l'ànima castellana. Podríem dir que mentre Azorín, Unamuno, Valle-Inclán o Baroja fan una mena d'immersió en l'essència de la meseta, Blasco Ibáñez, com Gabriel Miró, alenen aires de la Mediterrània, aires marítims i llum llevantina, com la del pintor Sorolla. Sangre y arena serà, en realitat, una crítica de la festa taurina. El realisme no podia permetre altra cosa. Observar i descriure, sense una denúncia directa. La denúncia va, en tot cas, a càrrec del lector. Perspectives humanes i socials que fan, en algun sentit, Blasco Ibáñez, un precedent de Hemingway i els seus contes sobre «maletillas» i matadors frustrats.
Hi ha més punts de coincidència: la manera de viure la vida, un cert sentit de la bohèmia, la circumstancialitat de l'amor, la mirada indiferent envers les religions... Però Blasco Ibáñez s'internacionalitzava amb aquells Quatre genets de l'Apocalipsis que li donaren fama internacional. Passà dels cinemes espanyol i francès al de Hollywood amb un d'aquells llargs films muts, en blanc i negre, de moviments accelerats i que acompanyava un bell concert de piano, just davant de l'escenari i la pantalla. Sembla que un compositor anònim creà una partitura «ex-profeso» per a major plaer dels espectadors. Mon pare, que de jove, en aquells anys, era molt afeccionat al cinema, estant a Caracas, on gairebé totes les pel·lícules que es projectaven eren nord-americanes, m'explicava el canvi: «Estàvem acostumats a aquelles sessions de pel·lícules silencioses que un pianista acompanyava amb el seu millor repertori. Ens agradava aquella duplicitat artística, més o menys sincronitzada. Dic això perquè quan aparegué el cinema sonor, en passar de la dècada dels vint a la dècada dels trenta, la veu que sortia del pojector semblava treta d'una llauna de sardines. Era aguda, falsa, tremolosa i exigia un màxim d'atenció auditiva...».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.