La força del rock alternatiu sonà contundent per a un públic jove, canyer i entregat a la nit

Lluny de servir d'espàrring de la vesprada, el grup liderat per Felip Palou no decebé el públic més avançat, que seguí amb interès i certa sorpresa els seus acords, cosa que va fer que en acabar l'actuació declarassin estar «molt contents» amb l'acollida del públic, en el que consideren «el concert més important al qual un grup pot aspirar sent de Mallorca».

A continuació pujaren a l'escenari els italians Jennifer Gentle, un grup bicèfal liderat per Marco Fasolo i Alessio Gastaldello que iniciaren la seva actuació amb un ritme calmat i assossegat en què la veu caricaturesca de Fasolo no passà inadvertida. A poc a poc, el grup va deixar enrere els acords psicodèlics i folk i passà a l'agressivitat elèctrica, que derivà, ja cap al final de la seva actuació, en un so estrident que més que acostar el públic va servir d'excusa als qui encara no havien sopat. Els qui foren previsors i dugueren «menjua» ho tinguen fàcil perquè les coes per accedir a la primera fila de la torradora no eren massa llargues. Però els qui no pensaren en la sobrassada, engrandiren les files dels coneguts bars de la zona, que sens dubte feren el seu agost.

Cap a les 00.15 hores els Sloan s'apoderaren de la nit. Des dels primers acords, el grup canadenc més punter del moment va comptar amb la complicitat del públic, que en poc més d'un quart d'hora s'apoderà de la plaça per gaudir, ara sense interrupcions, del so del conjunt.

Andrew Scott (a la bateria), Chris Murphy (baix i veu), Patrick Pentland (guitarra i veu) i Jay Ferguson (guitarra i veu) sonaren contundents i el públic hi va respondre entregant-se a la seva causa. Els canvis d'instrument entre Scott i Murphy posaren de manifest la seva versatilitat i durant l'actuació, que durà poc més d'una hora, Sloan no va perdre l'oportunitat d'entrar en el mercat mallorquí demostrant el seu domini del grunge, del pop o del rock alternatiu més contagiós.

Els de Canadà deixaren el llistó alt per al grup que recollí el seu testimoni en la vetlada del patró de Palma, peró és que The Soundtrack of Our Lives no sols els superaren sinó que dugueren a terme un concert memorable.

Els suecs envaïren l'escenari a partir de les 01.45 hores i tant el seu aspecte com la seva actitud no deixaren indiferents la parròquia de palmesans entregats a la nit. El cantant, Ebott Lundberg, aparegué vestit amb una túnica negra fins als genolls i una elegant bufanda. Amb una mitja cabellera i una poblada barba, el seu aspecte era una mescla entre el psicodèlic Jim Morrison i un mossèn d'església fent un sermó. La seva figura eclipsà la de la seva banda, que malgrat tot sonà contundent i canyera, segura d'agradar. El grup tocà més d'una hora i el públic gaudí de veritat.

En el darrer tema, una versió dels Doors, el frontman baixà de la seva trona i obligà el públic a seure's abans d'acabar la seva actuació amb una interpretació del clàssic, que de ben segur el públic recordarà durant anys.