Bartomeu Fiol, poeta i crític suplent

En bona mesura, aquest seguit d'articles ajudaran el lector a copsar el sentit de l'obra poètica de Fiol, reivindicada tan sols des dels darrers anys per la seva coherència i unitat, amb pocs precedents a Mallorca; un «poeta arquitectònic», en boca de Jaume Pomar. La irregular periodicitat de les seves publicacions ha facilitat la manca d'atenció per part de la crítica i l'hermetisme amb el qual s'ha titllat la seva obra partiria d'una anàlisi superficial. En tot cas, Fiol admet el treball en solitari i una mica al marge de l'exigència del món editorial.

-Senyor Fiol, ens podríeu fer un primer tast de Sobre la parenta pobra i altres escàndols?
-La parenta pobra vendria a ser la poesia, i ja sabem que aquesta es pot donar en qualsevol art. Tot el que sigui poesia, avui en dia, és un escàndol. És la darrera en presència en el mercat per la manca de demanda, que denota una manca de lectors. La «calvianització» i urbanització afamegada del territori, la destrucció del paisatge... són els altres escàndols.

-Quins han estat els criteris de selecció i quina funció donau al conjunt?
-He triat els articles que m'han semblat més rellevants per al propòsit d'ajudar a la difusió més generalitzada de la parenta pobra. Hi trobam articles sobre l'obra de Llorenç Villalonga, Damià Huguet, Sebastià Alzamora, Blai Bonet i d'altres. Tal volta destacaria els quatre articles sobre El canvi, de Miquel Bauçà. Crec que cobreixen un nombre suficient de llibres per poder donar una idea prou completa i vàlida del que s'ha escrit aquests darrers anys.

-A banda de «parenta pobra», apareixen en els vostres escrits tota una sèrie de mots ben particulars com Establishment i Cavorques. Com s'han d'entendre?
-En el món anglosaxó, el mot Establishment s'usa per a designar el conjunt de persones o institucions que políticament, o dins el món empresarial i econòmic, etc. tenen, com es diu, la paella pel mànec. Del terme referent al regne de Mallorques, arribam al terme de Cavorques que és el nom de l'illa acomparada a una «cavorca» o «cova». Si diem que sempre estam «darrere la roca», també podem dir estam «dins la cova». És un terme que em resulta molt útil per establir una necessària distància entre la crítica i la realitat.

-El ritme de les vostres publicacions ha estat molt irregular. Com ho explicau?
-S'ha de dir que els meus compromisos laborals em requerien molt de temps. Per altra banda, hem de partir de la idea que un lletraferit no és una màquina. Quan hi ha alguna cosa per dir, s'ha de dir, i jo he tengut sempre aquest privilegi. Però el silenci, de tant en tant, esdevé necessari, respectable i fins i tot sanitós per a un escriptor. El 1966, quan vaig publicar el primer poemari, Calaloscans, vaig quedar molt sucat i no pensava tenir altra ocasió d'escriure, fins que va passar el temps i em vaig veure empès a una nova manifestació.

-Resulta evident la freqüent presència de topònims dins la vostra obra. D'on sorgeix aquesta necessitat?
-Tots els topònims parteixen d'un descobriment personal. Calaloscans és una mutació de Caloscans a la Colònia de Sant Pere (Artà) i Camp Rodó del topònim d'un barri de Palma. Així mateix, també he utilitzat topònims en estat incontaminat, com Son Cabaspre, Superna i Caloscarros. La toponímia és una concreció del paisatge, no exempta de valors simbòlics.

-Dins la vostra obra hi és molt present la literatura anglesa, com a model, en cites, collages d'idiomes...
-L'anglès per a mi fou una eina professional. Paral·lelament, tot aprofitant els meus continus viatges a Anglaterra, em vaig procurar una nombrosa col·lecció de lectures d'autors com T. S. Eliot, Gerald Manley Hopkins, Dylan Thomas... Els esmentats collages d'idiomes i les cites són per a preservar el seu original significat i matís.

-Com veis la definició d'hermètica que s'ha fet de la vostra poesia?
-Mai no m'he proposat ser hermètic; ans al contrari, arribar a molts de lectors. S'ha de dir, emperò, que la poesia és, per natura, una escriptura condensada. Hi pot haver diferents nivells d'assimilació o diferents expectatives. Està clar que la poesia requereix una lectura més pausada i una relectura més intensa. La poesia no té l'assimilació directa i immediata de la prosa.

-Com us ha afectat el fet de mantenir distància amb la crítica i el món editorial?
-Un escriptor autodidàctic té avantatges com gaudir de llibertat i prescindir de tota capelleta, que pot resultar limitadora. En canvi, també té inconvenients. La integració en un grup orienta, informa, defineix... La tradició i el context són necessaris, com també tenir un mestre és importantíssim, si el podem trobar.

-Pere Rosselló Bover s'interessà per la vostra prosa. Us espera més futur en aquest camp?
-Personalment, no crec en la distinció clàssica de prosa i poesia. L'acte d'escriure prosa i poesia no és quelcom tan diferenciat. En data immediata publicaré un altre llibre en prosa, Entre Cavorques i Albió. Un dietari de lector. Aquest títol presumeix que, al costat dels dietaris d'escriptor, també hi pot haver els dietaris de lector. Jo mateix em sent més lector que escriptor: llegir és necessari, escriure no.

-No heu estudiat la possibilitat d'escriure unes memòries?
-M'inclinaria a pensar que el que tendrà continuïtat són els dietaris i la meva funció de crític suplent, com en multitud d'ocasions m'he definit.