Història d'una ànima (1895)

Començava a redactar la seva autobiografia. No hi ha relat de més senzillesa, sense cap dada espectacular ni cap fet extraordinari. Només introspecció de caràcter espiritual. I així i tot, resulta, que aquest llibre, després de la Bíblia, ha estat un dels més difosos, dels més traduïts, i de més influència en el passat segle XX. Què hi cerquen els lectors? Què hi poden trobar en els escrits d'una monjeta de clausura que morí, en silenci, dins el seu llit conventual, als vint-i-quatre anys. Ni hi hagué, com en altres casos, un sagnant martiri o una supervivència dins qualsevol conflicte bèl·lic de la seva època. Només el claustre i el silenci.

I tanmateix, aquí la tenim, convertida en un «best-seller» que va més enllà dels àmbits del cristianisme.

Observem un fragment de tan curiosa obra.
«Durant molt de temps m'he estat preguntant per què Déu té preferències, per què no totes les ànimes reben idèntic grau de gràcia. Em meravellava veure'l prodigar favors extraordinaris als sants que l'havien ofès, com Sant Pau, Sant Agustí, o els que ell forçava, per així dir-ho, a rebre les seves gràcies; o bé a llegir la vida dels sants als que el Senyor s'ha complagut en acaronar des del bressol fins a la sepultura, sense deixar en el camí cap entrebanc que els impedís aixecar-se vers Ell... Alhora em preguntava per què els pobres salvatges, per exemple, morien en gran nombre fins i tot abans d'haver sentit pronunciar el nom de Déu. Però Jesús s'ha dignat instruir-me sobre aquest misteri. Ha posat al davant dels meus ulls el llibre de la naturalesa, i he pogut entendre que totes les flors que Ell ha creat són belles, que la lluentor de la rosa i la blancor de l'atzucena no li lleven a la petita viola el seu perfum ni a la margarida la seva encisadora senzillesa. He pogut entendre que si totes les flors volguessin esser roses, la naturalesa perdria el seu ornament primaveral i ja no hi hauria camps florejats. El mateix passa en el jardí de les ànimes. Els grans sants es poden comparar amb les roses i les atzucenes, però n'ha creat, igualment, de més petits, i aquests s'han de contentar en ser margarides o violes, destinades a alegrar les mirades del Creador quan les dirigeix vers la Terra... Crec que de la mateixa manera que el sol il·lumina al mateix temps els cedres i cada petita flor, com si només ella existís en el món, de la mateixa manera té cura particular el Senyor de cada ànima...».

Sistemàtica en els seus plantejaments. Intel·ligent. Tot fent ús magistral del llenguatge al·legòric, Teresa de Lisieux, Santa Teresa, escampava el seu missatge altruista pel qui el vulgui sentir, des de la més absoluta senzillesa. En el fons de tot, una gran il·lusió en el més enllà que no tothom, en aquests temps que corren, de no voler pensar, pot comprendre.