En aquesta vida i dins l'àmbit de la cultura i la ciència hi ha dues castes de persones, els que tenen geni per a descobrir, investigar, crear i aportar obres novelles al món de la saviesa; i els imitadors i plagiadors, que s'atribueixen mèrits aliens com si fossin propis. Són els treballs apòcrifs, la paternitat borda, els arribistes i aprofitats incapaços de trobar una mica de llum pels seus propis mitjans.
Això esdevenia, probablement, a Galileu Galilei amb l'afer d'haver estudiat aquestes taques solars quan ningú no ho havia fet encara. Tot i que les observacions del Sol en aquest sentit pel gran astrònom es remuntaven al 1610 i malgrat no haver estat en aquell moment, aquestes, publicades, limitant-se a parlar sobre el tema amb alguns dels seus amics humanistes de Venècia, i l'any següent, com a conferenciant a Roma, amb molt poca audiència, pocs mesos després s'interessava pel tema un jesuïta alemany, Christoph Scheiner, professor de matemàtiques i de llengua hebrea a la Universitat d'Ingolstadt. No seria gens estrany pensar que aquest clergue fou animat a realitzar les seves observacions sobre el Sol mogut pels seus col·legues romans. La qüestió és que els mesos de novembre i desembre de 1611, Scheiner enviava tres cartes de tal temàtica a Markus Welser, duumvir de la ciutat d'Augusta, banquer dels jesuïtes i molt relacionat amb aquell orde. Aquest les publicà el gener de 1612, amagant el nom de l'autor amb el pseudònim Apel·les. Aleshores, Welser no va tenir altre acudit que enviar-ne un exemplar a Galileu. Com és natural, l'astrònom es va sentir profundament ofès. Potser no tenia raó del tot, puix que no havia donat a les impremtes aquelles observacions, però pensava o sabia que allò era un robatori. La seva resposta fou també en forma de carta, tres epístoles, tantes com les que havia redactat el seu rival. Les hi va trametre mesos després i les publicà l'any següent a càrrec de l'Acadèmia dei Linzei, en un sol volum.
El títol: «Istoria e dimostrazione entorno alle machi e solari e loro accidenti, comprese in tre lettere scritte all'illustrissimo Signore Marco Velseri Linceo, Duumviro d'Augusta, Con sigliero di Sua Maestà Cesarea. dal signor Galileo Galilei. Nobil fiorentino, Filosofo e Matematico primario del Srenissimo D. Cos imo II Gran Duca di Toscana».
Aquesta obra augmentaria la polèmica, és clar. Era com si els membres de l'Església, i això ho comprovam al llarg de la seva biografia, volguessin fer la punyeta al científic cada vegada que donava o volia donar una passa. L'homem que descobrí el relleu de la Lluna, els principals satèl·lits de Júpiter, les fases de Venus, la presència d'estels a la Via Làctia, que corroborà el sistema heliocèntric de Copèrnic, seria detingut i arrossegat al davant del Tribunal dels Inquisidors, que el condemnaven i l'obligaven a retractar-se'n, si volia salvar la pell, el 1633. I tanmateix, la ciència és la ciència. I Galileu demostrà que tenia raó. Llàstima que l'Església no ho sabés reconèixer oficialment fins el 1992.
Quina vergonya!
El fet és que tothom, avui, en el món de les lletres i de les ciències sap qui era Galileu Galilei, i ningú, o quasi ningú, aquell diantre de capellà jesuïta que li va voler fer la competència.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.