Llibertat literària (1836)

Un dels homes que de tant en tant hi acudien era Mariano José de Larra (1809-1837), que amb els seus escrits signats amb el pseudònim de «Figaro» féu crítica de la literatura, la política i els costums. Aquests textos, d'intensa reflexió, amb una dolorosa ullada sobre la realitat del país, tenen encara avui una certa vigència. Un fracàs sentimental el dugué al suïcidi. Però abans, per activa i per passiva, havia dit la seva.

«En el dia d'avui nombrosos joves abracen amb ansietat les fonts del saber. En quins moments? En els moments que el progrés intel·lectual, trencant per tot arreu antigues cadenes, corcant tradicions caduques i tirant ídols per terra, proclama en el món la llibertat moral alhora que la física, perquè una no existeix sense l'altra. La literatura es ressenteix d'aquesta prodigiosa revolució, d'aquest immens progrés. En política l'home no veu més que interessos i drets, és a dir, veritats. En literatura no pot cercar, per tant, altra cosa que veritats. Si la nostra literatura antiga fou en el nostre Segle d'Or més enlluernadora que sòlida, si morí després a mans de la intolerància, si només va poder renéixer amb caminadors francesos i aquest mateix impuls estrany es va veure tallat per les desgràcies de la pàtria, esperem que d'aquí a poc temps poguem posar els fonaments d'una literatura nova, expressió d'una societat nova, expressió de la societat nova que composam, tota de veritat com de veritat és la nostra societat, sense més normes que aquesta societat mateixa, sense més mestres que la natura, jove, com aquesta Espanya que constituïm.

Llibertat en literatura com en les arts, com en la indústria, com en el comerç, com en la conciència. Heus aquí la divisa de l'època, heus aquí la nostra, heus aquí la mesura amb la qual mesurarem; en els nostres judicis crítics demanarem a un llibre: Ens pot ensenyar alguna cosa? Ets l'expressió del progrés humà? Ens ets útil? Doncs ets bo. No reconeixem magisteri literari a cap país; i menys a cap home, i menys a cap època, perquè el gust és relatiu; no reconeixem una escola exclusivament bona, perquè no n'hi ha cap absolutament dolenta. Ni es cregui que donam al que ens vulgui seguir una tasca més fàcil, no. L'instam a l'estudi, al coneixement de l'home; no en tendrà prou, com el clàssic, en obrir Horaci i Boileau; no en tendrà prou com el romàntic amb col·locar-se sota les banderes de Victor Hugo i tancar les normes amb Molière i Moratín; no, perquè en la nostra literatura hi ha de lluitar l'Ariosto al costat de Virgili, Racine al costat de Calderón, Molière al costat de Lope; amb una paraula, a la mateixa marxa que Shakespeare, Schiller, Goethe, Byron, Victor Hugo, Corneille, Voltaire, Chateaubriand i Lamartine».

Llibertat en la vida i en la literatura.