Joan Alcover i els Poemes bíblics

Joan Alcover es llicencià en dret a Barcelona l'any 1878 i exercí de misser a Palma. Fou amic personal d'Antoni Maura, qui l'introduí en el Partit Maurista. Durant l'etapa de polític va aconseguir ser diputat provincial (1883-1886) i diputat a Corts (1893). La seva vida personal fou marcada per la desgràcia. Es va casar dues vegades: primer, amb la barcelonina Rosa Pujol i, en enviudar, amb l'alaronera Maria d'Haro. D'aquests matrimonis tengué 5 fills, dels quals només en sobrevisqué un.

Gabriel Seguí i Trobat, filòleg, liturgista i prevere, ha tingut cura de la present edició dels Poemes bíblicsi amb ell conversàrem sobre alguns dels aspectes de l'obra de Joan Alcover:

-Doctor Seguí, per començar, no és agosarada una reedició dels «Poemes bíblics»?
-Aquest poemari és una demostració palpable d'un referent obligat per a la cultura occidental, que no és un altre que la Bíblia. Cal tenir un coneixement bíblic bàsic per a una millor interpretació del nostre corpus cultural. I tot això, més enllà de les creences i de la fe personal. L'obra és una peça cabdal dins la producció de Joan Alcover; agosarada o no, és imprescindible.

-Per tant, l'interès que ofereix és només religiós?
-Ara estem en una època de construcció europea... Sense voler ser fonamentalista, cal dir que la nostra idea de llibertat no es pot deslligar del sedàs del cristianisme, i la Bíblia n'és la seva pedra angular. Aquesta és una de les tesis de l'historiador Jacques Le Goff, un reconegut medievalista que. a més, és agnòstic. Sovint es confon l'herència cultural amb la fe personal. Potser, en el rerrfons d'aquesta polèmica, hi ha la imatge de la jerarquia eclesiàstica, allunyada de la vida de la gent i amb pretensions de dominació de consciències.

-Si es revisa la biografia de Joan Alcover, pot sorprendre la marcada diferència entre l'Alcover públic i l'Alcover íntim. Com es conjuga aquesta combinació?
-El Joan Alcover públic és l'home empès per la necessitat de tenir resolts els mitjans de vida. En la faceta de polític i misser, Joan Alcover és el perfecte funcionari. En canvi, l'Alcover privat, com a poeta i assagista, és la figura d'un pensador profund i espiritual, ferit per les desgràcies de la vida familiar. Maria Antònia Salvà parlà en alguna ocasió de l'enteresa i l'estoïcitat d'Alcover, que s'animava i cobrava força en parlar de poesia; d'aquí el caràcter catàrtic de la seva obra.

-Constatades les dedicatòries d'alguns dels «Poemes bíblics», què es pot dir de la dimensió social de Joan Alcover?
-S'ha d'esmentar l'amplitud de les seves relacions socials. Són famoses les tertúlies literàries que organitzava a casa seva i que reunien l'elit intel·lectual de l'època. Miquel dels Sants Oliver, un home polièdric, li dedicà com a crític literari lloances vertaderament sentides. Antoni Maura representa el món de la política en el qual participà Alcover. Antoni Rubió pertany a les coneixences dels anys de formació a Barcelona. I sempre admirà l'obra de gran contingut espiritual de Miguel de Unamuno. Aquests són els quatre personatges als quals dedicà algun dels Poemes bíblics.

-Joan Alcover començà a escriure en castellà, fins que féu el viratge cap al català el 1903. Què hi ha darrere aquest fet?
-Hi ha la consideració del català com a una eina bàsica i imprescindible en temes de poesia i espiritualitat. La llengua, com la religió, forma part de l'essència íntima de la persona, sense deslligar-la de la consciència nacionalista, que ell afrontà de manera discreta però ferma. S'ha de dir, d'altra banda, que la poesia castellana d'Alcover és correcta i no desdiu de la que feren els seus contemporanis.

-Com era l'ambient religiós que va acollir els «Poemes bíblics»?
-Hi havia dos ingredients molt rellevants. Era un moment de recuperació del pensament de Sant Tomàs d'Aquino, impulsada pel papa Lleó XIII. Basant-se en els textos tomasians, aquest papa féu una defensa de la justícia social; tot i que avui en dia ens semblaria insuficient. En segon terme, hi havia un auge de la idea romàntica de Terra Santa i el mite dels viatges a Jerusalem; que també trobam en el rerefons de les Visions de Palestina, de Miquel Costa i Llobera.

-Quins personatges tria Alcover dels textos sagrats?
-Són personatges sempre secundaris de l'Antic Testament. Això indica, primer de tot, una lectura acurada dels textos bíblics. En segon lloc, demostra la pretensió de l'autor de posar-se dins la pell de personatges no prou valorats o desconeguts. Tot i així, tenen una dimensió vital pròpia i participen del missatge salvador de la Bíblia, que és simbòlic i no historicista. Joan Alcover, que segurament emprà una Bíblia en castellà, fa d'intèrpret poètic d'aquest missatge, a partir de les seves circumstàncies vitals.