La mort de sant Nicolau (327)

S'havia retret al monestir de Sió i allà es posà malalt. Fou una malaltia breu que agreujada el dugué a la tomba en pocs dies. Tenia, aleshores, seixanta anys. El seu cos fou soterrat en un sepulcre de marbre i l'emperador bizantí Justinià manà construir-hi una gran església, restaurada el 1087 per Basili. Quan els turcs s'apoderaren d'aquells territoris, el cos del sant fou portat a Bari de la Pulla, Itàlia, on es conserva. Però si sant Nicolau no morí per a la vida eterna tampoc no ho va fer entre els mortals, puix que amb el pas dels anys es convertiria en l'herald que anuncia Nadal o, d'alguna manera, en la representació mateixa de la festa nadalenca. El Pare Noel o Santa Claus, com en diuen en el món anglosaxó, no és altre personatge que sant Nicolau esdevingut missatger del nin Jesús per als infants de tot el món, obsequiats amb joguines i amb llepolies. Tanmateix, el seu veritable regal, el més simbòlic de la data de la seva festa, precursora del natalici del Salvador, són les pomes i les taronges. Quan figura que ve del nord, porta pomes. Quan figura que ve del sud, taronges. I les taronges, com diuen a Bèlgica i a Holanda són duites d'Espanya i constituïen, per a la població infantil, i en temps de més mancances, un regal esperat, exòtic i meravellós. Popular, de gran devoció a Mallorca, que ens regala pomes el dia de la seva festivitat, sota les voltes de la seva església, gaudí des dels inicis de la nostra Edat Mitjana de temples illencs. Se n'han conservats dos. L'església parroquial de Sant Nicolau, amb el seu retaule gòtic, amb portada al carrer homònim, en el centre urbà i antic de Palma, i l'esglesieta de Sant Nicolauet, a Portopí, extramurs i objecte, en els temps pretèrits, d'una peregrinació anual, així com de misses votives i exvots de mariners. Aquest il·lustre i famós taumaturg nasqué a Patara, ciutat de Lícia, dins l'Asia Menor, fill orat de pares rics. Sembla que hauria pogut esser un senyorot de diners però preferí dedicar-se, des de la seva infantesa, a la vida de religió. Restà orfe quan encara no era adolescent i essent hereu, no volgué fortuna, dedicant-la a obres benèfiques i, també, a regalar el dot a tres al·lotes pobres que si no es casaven, tanta era la seva misèria, serien venudes pel seu pare a una casa de meretrius. Llàstima que no pegàs primer una garrotada al pare. Ja clergue substituí el seu oncle, bisbe de Mira, en el seu alt càrrec i ho va fer tan bé que els seus feligresos no el deixaven marxar de viatge a Palestina, que era el seu desig més preuat.