Miquel Ferrà i Martorell02/12/05 0:00
TW
0

«Vaig examinar després amb molta cura el que jo era, i veient que no podia fingir que no tenia cap cos i que no hi havia món ni lloc en el qual jo em trobàs, però que no podia fingir per això que no fos, sinó al contrari, pel mateix que pensava a dubtar de la veritat de les altres coses, se seguia de forma molt certa i evidentment que jo era, mentre que, amb només deixar de pensar, encara que tota altra cosa que havia imaginat fos veritat, no tenia ja cap raó per creure que jo era, vaig conèixer per això que jo era una substància l'essència i naturalesa de la qual tota és pensar, i que no necessita per ser, de cap indret, ni depèn de cap cosa material; de manera que aquest jo, és a dir, l'ànima per la qual jo sóc el que sóc, és completament distinta del cos i, fins i tot, més fàcil de conèixer que aquest i encara que el cos no fos, l'ànima no deixaria de ser tot el que és».

Amb aquest fragment del seu Discurs del Mètode, que al primer cop d'ull pot semblar tot un galimaties, René Descartes, filòsof, matemàtic i físic francès, volia definir l'ànima humana. Nascut a Turena el 1596 i mort a Estocolm el 1650, visqué a Holanda i Suècia i entre d'altres mèrits fou el savi que anuncià les lleis de la refracció i reflexió de la llum i que fundà la geometria analítica. Com a pensador inicià el racionalisme modern i va fer servir un mètode que li va permetre d'arribar a un coneixement clar i diferent. Per altra banda, treballà una metafísica que parteix del dubte metòdic, on només és evidència el pensament que dubta, el que diu, «pens i aleshores, existesc», i la prova ontològica de l'existència de Déu. En resum, direm que el racionalisme és la filosofia del coneixement que es basa en la raó, per oposició a les que estan basades en la revelació o l'experiència.

Diu també Descartes que «si els artesans no poden executar ràpidament la invenció en la diòptrica, no crec que per això es pugui dir que manqui de valor; doncs, atès que es necessita destresa i pràctica per construir i ajustar les màquines que he descrit sense que hi manqui cap detall, si tingués èxit al primer intent, em sorprendria tant com si algú pogués aprendre amb un dia a tocar el llaüt a la perfecció, només perquè se li hagués entregat una bona partitura. I si escric en francès que és la llengua del meu país, i no en llatí, que és la dels meus preceptors, és perquè tinc confiança que aquells que únicament se serveixen de la seva pura raó natural jutjaran millor les meves opinions que no aquells altres que no creuen més que en els llibres antics. I pel que fa als que uneixen el bon sentit a l'estudi, els únics que desig tenir per jutges, estic segur que no eren tan partidaris del llatí que rebutgin conèixer els meus raonaments exposats en llengua vulgar.