Bolívar i els seus somnis (1823)

Miquel Ferrà i Martorell23/11/05 0:00

Simón Bolívar ha posat els seus ulls sobre el Perú. Envia a Lima un primer contingent de tres mil expedicionaris. Al cap d'algunes setmanes, tres mil més. Finalment, hi va en persona. Arriba a El Callao, fa la seva entrada a Lima i el Congrés peruà el nomena suprema autoritat militar de la República. Tal dia com avui es posa en marxa cap a Trujillo i comença una campanya per a sotmetre l'expresident insurrecte Riva Agüero, que serà vençut el 24 d'aquest mateix mes. Dues setmanes abans de Nadal ja el trobam a Cajamarca organitzant l'exèrcit del país. Però també el trobam dins el seu enginy poètic, quan escriu tot el que li suggereixen aquells paisatges, testimoni de com estima Amèrica:

«Jo venia envoltat amb la capa d'Iris, des d'on paga el seu tribut el cabalós Orinoco al déu de les aigües. Havia visitat les encisades fonts amazòniques i vaig voler pujar a la talaia de l'Univers. Vaig cercar les petjades de La Condamine i de Humboldt; les vaig seguir agosarat. Res no m'aturava; vaig arribar a la regió glacial i l'èter sufocava el meu alè. Cap peu humà no havia trepitjat la corona diamantina que posaren les mans de l'eternitat sobre el front del dominador dels Andes. I em vaig dir: Aquesta capa d'Iris que m'ha servit d'estendard ha recorregut en les meves mans les regions infernals; ha solcat els rius i els mars; ha pujat a les espatles gegantines dels Andes; la terra s'ha fet plana sota els peus de Colòmbia, i el temps no ha pogut aturar la marxa de la llibertat. Belona ha estat humiliada per aquest Iris resplendent. I no podré jo escalar els cabells blancs del gegant de la terra? Sí, que podré!»

El gegant és el Chimborazo. Es tracta del cim màxim dels Andes equatorians, això significa sis mil dos-cents setanta-dos metres d'altura, una altura coberta sempre per un barret glaciar. Conquistar el Chimborazo era, doncs, per a Bolívar, pujar al cel de les Amèriques.

«Un deliri febrós ha omplert la meva ment; em sent encès per un foc estrany i superior. És el déu de Colòmbia que em posseeix. De sobte se'm presenta el temps. Sota la cara venerable d'un vell carregat amb les despulles de les edats: cellut, cap pelat, arrugada la cara, una falç en la mà...

Absort, quiet, per així dir-ho, vaig restar embadalit un temps molt llarg, assegut sobre aquell immens diamant que em servia de jaç. A la fi, la tremenda veu de Colòmbia em crida; ressuscit, m'incorpor, obr amb les meves pròpies mans les feixugues parpelles: torn a esser un home i escric el meu deliri...».